Originari de Graben (Suàbia bavaresa), el 1367 emigrà a Augsburg amb Hans Fugger (mort el 1409), el qual fou l’iniciador de l’ascens del llinatge a l’últim terç del s XIV. Gràcies al comerç de teixits i a la manufactura drapera creada per ell, aplegà una notable fortuna i esdevingué un membre destacat del patriciat d’Augsburg. Els seus fills Andreas Fugger (mort el 1457) i Jakob Fugger el Vell (mort el 1469) prosseguiren els negocis familiars, els quals assoliren la màxima expansió durant la generació següent. En efecte, dirigida per tres fills de Jakob, Ulrich Fugger (1441-1510), Georg Fugger (1453-1506) i Jakob Fugger el Ric (1459-1526) —que el 1473 reberen un diploma imperial d’escut d’armes—, l’empresa eixamplà el camp d’acció i s’orientà preferentment vers la banca i la mineria, sense abandonar, però, el comerç (teixits, espècies, etc). Des del 1487, amb l’objecte de reemborsar-se els crèdits concedits a l’arxiduc Segimon d’Àustria i a l’emperador Maximilià I, els Fugger beneficiaren les mines del Tirol i de Caríntia, i, pocs anys després, associats amb el polonès Johannes Thurzo, emprengueren l’explotació dels jaciments del nord d’Hongria, i així obtingueren el control d’una bona part de la valuosa producció cuprífera i argentífera europea. Amb ampli marge de benefici, anticiparen a la cúria romana les seves rendes procedents de les diòcesis alemanyes, i intervingueren en l’afer de les indulgències. Fou transcendental la decisió presa per Jakob el Ric —que el 1507 havia adquirit el comtat de Kirchberg i la senyoria de Weissenhorn— d’assegurar l’elecció imperial de Carles V aportant 543 000 florins per a la compra dels vots dels electors (1519), car des d’aleshores la sort de l’empresa restà indefectiblement unida a la de la dinastia dels Àustria. Per aquest i altres serveis els Fugger reberen el títol de nobles del Sacre Imperi el 1511, el de comtes el 1514 i el de nobles hongaresos el 1545. També pel mateix motiu, el 1525 l’emperador hagué de concedir-los l’arrendament dels mestrats dels ordes militars de la corona de Castella, que incloïa les mines de mercuri d’Almadén, i que retingueren, amb intermitències, fins a mitjan s XVII. Mort Jakob sense fills, assumí la direcció dels negocis el seu nebot Anton Fugger (mort el 1560), els préstecs del qual constituïren un suport imprescindible de les campanyes bèl·liques de Carles V. Els anys 1550-60 assenyalen el desplaçament dels Fugger pels banquers genovesos i l’inici de la decadència de la casa. Malgrat les excepcions fetes a favor seu per Felip II i Felip III, les bancarrotes en les finances de la corona afectaren sensiblement els Fugger, i la guerra dels Trenta Anys comportà la clausura de la casa central d’Augsburg. Els Fugger, que havien dedicat una part dels guanys a l’adquisició de terres i títols senyorials, abandonaren el món de les finances i esdevingueren aristòcrates latifundistes. Els fills de Georg Fugger formaren dues línies: la primera línia dels Fugger von Kirchberg und zu Weissenborn, fundada pel comte Raymund Fugger (mort el 1535), i la segona línia, iniciada pel comte Anton Fugger (mort el 1560). Els fills d’aquest formaren dues branques: la branca dels Fugger von Gloett, prínceps bavaresos des del 1913, i la branca dels Fugger von Babenhausen, prínceps del Sacre Imperi des del 1803.