i Octavi Fullat i Genís | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Octavi Fullat i Genís

Literatura    Cristianisme
Octavi Fullat i Genís
© Fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl i literatura lit
Sacerdot escolapi i filòsof.
Alforja, Baix Camp, 12 de gener de 1928

Es doctorà en filosofia a la Universitat de Barcelona (1961), on fou professor ajudant (1958-66) i d’on fou expulsat per motius polítics. En 1970-76 exercí diversos càrrecs a l’Institut de Ciències de l’Educació i en 1972-98 fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (catedràtic el 1986). El seu pensament ha evolucionat des de l’escolàstica, per incloure posteriorment elements marxistes i freudians i elaborar finalment una particular filosofia de l’educació emmarcada en un catolicisme obert. Autor prolífic i sovint divulgador, imparteix cursos i conferències, i ha publicat nombrosos articles i llibres, centrats generalment en la filosofia de l’educació: L’home i Déu (1961), La moral atea d’Albert Camus (1963), La pedagogia a la Unió Soviètica (1965), La joventut actual: el nostre futur (1968), La domesticació del sexe (1969), Educació i escola, dia rera dia (1973), Marx y la religión (1974), Educación: desconcierto y esperanza (1976), Filosofías de la educación (1978), La universitat a trossos (1982), Verdades y trampas de la pedagogía (1984), la trilogia Eulàlia la ben parlada (1987), Viatge inacabat (1990) i Final de viatge (1992), síntesi de la seva trajectòria i de la seva posició filosòfica; Filosofía de la educación: concepto y límites (1988), La peregrinación del mal (1988), Paideusis. Antropologies pedagògiques actuals (1990), Antropología filosófica de la educación (1997), Filosofía de la educación (1999), Pedagogía existencialista y postmoderna (2002), L’autèntic origen dels europeus (2004), sobre la identitat europea i el cristianisme, i les memòries La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008). Ha dirigit també un Diccionari filosòfic castellà català / català castellà (1984). President del Consell Escolar de Catalunya (1989-93), del Consell Superior d’Avaluació del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (1994-98) i representant de Catalunya a la Fundació de les Regions Europees per a la Recerca en Educació i en formació (1991-98), el 1995 fou nomenat membre de l’IEC. L’any 1994 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el premi Jaume Vicens Vives.

Col·laboració: 
AMS
Llegir més...