Es dedicà professionalment a l’ensenyament del rus i a traduir-ne els autors més importants. Exercí també com a corresponsal de premsa a l’estranger i dugué a terme nombrosos viatges a l’Occident, en un dels quals morí. En les seves novel·les, molt influïdes pels clàssics russos del s XIX, intentà una renovació del llenguatge literari tradicional amb la incorporació de la llengua parlada, motiu pel qual és considerat un dels fundadors del realisme japonès en literatura. D’entre les seves novel·les cal esmentar Ukigomo (1889), Sono Omokage (‘Un marit adoptat’, 1906) i Heibon (‘Mediocritat’, 1907). Escriví també nombrosos assaigs.