Fou professor a l’Institut Francès de Barcelona, i succeí Élie Lambert en la seva càtedra de la Sorbona. Especialista en l’estudi de l’escultura i l’arquitectura romàniques, intuí la importància de Catalunya en aquest camp i detectà una influència omeia (Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne aux X e et XI e siècles, París 1938). Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1948.