D’una vella família patrícia, fou legat per a la Germània superior (39-42), comes de Britània (43-44) i procònsol de l’Àfrica (45-47). Governador de la Hispània Citerior des del 60, s’adherí a la conjuració de Víndex contra Neró (68) i marxà sobre la Gàl·lia, on fou proclamat emperador pel senat. Portà a Roma tots els nobles que havien fugit de Neró, però la seva política econòmica i la seva duresa el feren impopular. Cercà un successor en Calpurni Pisó, però la revolta de l’exèrcit de Germània precipità la seva fi, i Otó s’aprofità dels pretorians per a desfer-se d’ell.