Situació i presentació
El terme de Gallifa és situat a l’extrem septentrional de la comarca i, excepte per ponent, on entronca amb el municipi de Sant Llorenç Savall, limita amb els termes del Vallès Oriental de Granera i Castellterçol (N), Sant Feliu de Codines (E) i Caldes de Montbui (E-S). Malgrat estar envoltat gairebé en la seva totalitat per municipis d’aquesta última comarca, la Divisió Territorial de la Generalitat va assignar el terme de Gallifa a la comarca del Vallès Occidental, segurament pel fet de pertànyer al partit judicial de Terrassa, si bé per tradició històrica i religiosa sempre ha estat més vinculat amb Sant Feliu de Codines que no pas amb Sant Llorenç Savall.
La seva demarcació comprèn bàsicament la vall de Gallifa, drenada pel torrent de Gallifa, que es troba encaixada entre l’antic Montmajor o muntanya del Farell i la massa severa i graonada de Sant Sadurní, que ateny els 951 m d’altitud a l’indret de la capella. A ponent, la tanquen la serra del Castell i els darrers contraforts de la serra de Sant Sadurní, però el terme els supera en part vers la Rovira i els Plans, mentre que per llevant és més oberta, però amb l’horitzó tancat també pel turó de Solanes (708 m) i altres petites elevacions vers el cantó que mira a Sant Feliu de Codines.
El relleu forma graus i cornises que emmarquen la vall, especialment vers ponent i tramuntana, amb formes capritxoses i erosionades pel temps, sovint amb grans masses o còdols estimbats dels cimals. Hi ha un gran nombre de fonts com la de les Malloles, de la Roca o de Sant Sebastià, que formen el torrent de Gallifa, capçalera i origen de la riera de Caldes.
El terme comprèn el poble de Gallifa, cap de municipi, i la caseria de la Ferreria. Segles enrere travessava el territori de Gallifa una vella carrerada o camí ramader que enllaçava el Vallès amb els Pirineus i a través d’ell amb l’Estat francès. Modernament, Gallifa és comunicat per una carretera local que va de Sant Llorenç Savall a Sant Feliu de Codines, on entronca amb la carretera C-59. Altres vies menors (pistes o camins) comuniquen els masos i altres indrets.
La població i l’economia
Pel que fa a la població (gallifans), Gallifa és el segon municipi demogràficament més petit del Vallès. En el fogatjament del 1553 es s’assignaren 21 focs i en el cens de 1787 es registraren 121 h. A partir del 1860, punt màxim del seu poblament, amb 342 h, Gallifa patí un ritme continuat de despoblament, alterat només per petites etapes de recuperació que no han representat mai augments notables; aleshores el terme tenia 68 famílies, de les quals 15 habitaven al nucli de la Ferreria, 30 al poble o cases situades entre l’església i la rectoria, 4 al lloc dit Salve Regina i 4 a Can Bosc Vell. La resta habitava en masos com Can Brossa, el Castell (casa de l’ermità), el Ginestós, el Ginestós de la Vila, els Plans, el Puig, les Pujadetes, la Roca, la Rovira, a la casa de l’ermità de Sant Sadurní, a Sobregrau o a la Vila. Eren deshabitats la bauma dels Lladres i la cova Monedera, antics habitatges o balmes habitades segles enrere, i el molí d’en Carner. El 1900 la població ja havia davallat fins els 223 h, el 1920 enregistrava 209 h, el 1936, 200 h. Entre les dècades de 1950 i 1970 es produí un notable descens, es passà dels 168 h als 55 el 1970, el valor més baix assolit en tot el segle XX. A partir del decenni del 1980 la tendència de la població canvià i es produí un creixement continuat que es consolidà durant la dècada del 1990, i els primers anys del segle XXI. El cens de 2001 comptabilitzà 162 h i l’any 2005 es sumaven 210 h.
L’economia del municipi és bàsicament agrària. Al llarg dels darrers anys del segle XX es produí un augment de la superfície de terres llaurades, de les pastures i del terreny forestal. Els principals conreus del terme són el farratge i l’ordi. Pel que fa a la superfície forestal, que ocupa més de tres quartes parts del terme, predominen el pi blanc i l’alzina. El terme compta amb abundants fonts com la de les Malloles o la de Sant Sebastià.
Quant a la ramaderia, aquesta complementa a l’agricultura i també sofrí un augment durant els últims anys del segle XX, sobretot els sectors porcí i boví. Malgrat ésser un municipi agrari, la majoria de la població ocupada treballa en el sector dels serveis, en expansió gràcies a l’auge dels fenòmens turístic i residencial.
Pel que fa als serveis sanitaris, Gallifa compta amb un centre hospitalari per a drogodependents.
El poble de Gallifa
La Rectoria de Gallifa
JoMV
La població o conjunt més o menys agrupat de cases que forma el poble de Gallifa, centre del municipi, es troba a l’indret més resguardat de la vall, a 502 m d’altitud, que contrasta fortament amb les alçades immediates del Castell (642 m) o de Sobregrau (702 m). Modernament, la majoria de les antigues masies i cases del poble que havien estat abandonades s’han habilitat com a segones residències. En la casa dita Can Racó, la més propera a l’església parroquial, va instal·lar la seva residència i obrador el gran ceramista Josep Llorens i Artigas (Barcelona 1892-1980); en el seu forn i taller de Gallifa es feren moltes de les seves obres i murals, com el que ara orna la seu de la UNESCO a París o altres escampats arreu del món. El seu fill, l’escultor i ceramista Joan Gardy, hi va realitzar les peces de ceràmica que recobreixen la monumental escultura de Joan Miró instal·lada en el Parc de l’Escorxador de Barcelona.
L’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa es va refer avançat el segle XII i es va consagrar en una data desconeguda entre el 1140 i el 1180, en temps que era senyor de Gallifa Bernat de Rocafort, ja que en el testament sacramental del dit noble, jurat el 12 de juliol de 1184, diu que va deixar a l’església de Sant Feliu de Gallifa el dia de la seva consagració dos masos i una illa de terra i també el delme de dos molins per fer cremar cada any una llàntia en la dita església durant la quaresma. Aquesta església fou restaurada fa uns quants anys. L’absis central mostra en el seu interior tres arcs que el divideixen en tres trams, amb una finestra de doble esqueixada en el centre de cada un d’ells, que exteriorment es corresponen amb tres trams de sis arcuacions cegues dividits per lesenes que reposen sobre un petit bancal que recorre totalment l’absis. Les absidioles són llises exteriorment i molt baixes, i tenen sobre seu un fris de sis arcuacions cegues, continuació de les de l’absis, que s’acaben sobtadament, sense lesenes ni separació especial, per continuar llis el mur de la nau. El portal de l’església, de mig punt, és al centre de la cara de migdia de la nau i té una finestra entre la porta i l’absidiola de la mateixa part de migdia. Una finestra semblant es troba al mur de ponent.
Tota l’edificació és feta amb carreus treballats de tipus mitjà i té la volta coberta en forma de reble. Aquesta volta és de canó o de mig punt, però es mostra un xic apuntada a la banda de ponent, la qual cosa confirma la datació que la documentació situa entorn del 1150.
La festa més important de Gallifa és la festa major, que se celebra el 25 de juliol, per Sant Jaume.
Altres indrets del terme
A despit de la seva petitesa, Gallifa té una història densa i poc coneguda, amb monuments importants, com les restes del seu castell medieval i quatre notables esglésies romàniques: la parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, que ja hem esmentat, la de Santa Maria del Castell, la de Sant Sadurní de Gallifa i la de Santa Maria del Grau. També té antigues masies de tradició plurisecular com Sobregrau, Can Brossa, la Roca, el Ginestós, la Vila, Can Bosc o la Rovira; altres antigues masies com les Pujadetes, els Plans o el Puig resten abandonades i en estat ruïnós.
A la cova de l’Endal, una cavitat situada al mig de l’espadat rocós de Sant Sadurní, s’han recollit en diferents campanyes peces arqueològiques de sílex, ceràmica, plaquetes d’ossos i botons amb perforacions en V, que indiquen que fou habitada des de l’època neolítica i especialment a l’època del bronze. Les troballes són al Museu Arqueològic Municipal de Sant Feliu de Codines (Can Xifreda).
El castell de Gallifa
La primera menció de Gallifa és de l’any 939 i es refereix a la capella de Sant Sadurní, dita abans de Sant Sadurní de la Roca, prop de la qual hi havia un castell consistent segurament en una simple torre, de la qual podria ésser resta l’actual cisterna, i també es veuen alguns murs que podien defensar el planell superior; els vells documents parlen d’aquest castell fins el 978. En aquest punt, que era abans límit de comtats i de bisbats, ha restat la capella romànica de Sant Sadurní, que algun temps fou un petit priorat de Sant Pere de la Portella (Berguedà), amb una nau i amb un absis amb finestres decorades amb arquivoltes de pedra tosca i rajol. Al seu costat té restes d’una altra capelleta amb absis, ara aprofitada per a cisterna.
Annexa a la capella hi ha l’antiga casa dels ermitans, ruïnosa, feta per Pere Sobregrau el 1714. Capella i casa es troben dintre la gran heretat de Sobregrau, un mas molt renovat, amb capella pròpia.
El castell de Gallifa, que fou el centre històric i jurisdiccional del terme, aixeca la seva inconfusible silueta a l’extrem ponentí de la vall, sobre la població. El castell era un planell fortificat per muralles i dos portals, l’un a ponent i l’altre a llevant, ambdós amb torre de guaita. L’obra principal era en els seus dos únics punts accessibles i dintre seu tenia un notable planell amb conreus i algun habitatge. Almenys es veuen les restes d’un gran casal, possible residència dels antics senyors, vers l’angle NE del planell, per on pujava des de la vall un petit corriol.
En un turonet, al centre del planell, s’aixequen les restes d’una antiga residència d’ermitans, adossada a l’església romànica de Santa Maria del Castell, documentada el 1060 i que tingué la categoria i les atribucions de parròquia fins el 1868. L’església de Santa Maria, recentment restaurada, tenia una torre o fortalesa davant seu i un pis fortificat, possible residència, sobre seu. S’hi fa un aplec el primer diumenge de juny.
Les primeres notícies del castell són de l’any 999, bé que devia existir des d’abans. Originàriament pertanyia a la casa comtal de Barcelona, que el tenia encomanat a una família de cavallers que prengueren el nom del castell. Aquesta família és coneguda des del 1060 amb un Ramon, fill d’Adaltrudis, casat amb Rodlendis. El succeí el seu fill Bernat Ramon de Gallifa, que era també castellà del castell de Clarà, a Moià. Mort Bernat Ramon, entorn del 1115, el van heretar els seus fills Ramon Bernat, que s’intitulà també de Maçanet, i Rodlendis, casada amb Guillem Humbert de Rocafort. El castell va perdre el seu caràcter de fortalesa al segle XVI per esdevenir només el centre de la parròquia de Santa Maria del Castell a partir dels segles següents.
L’ésglésia de la Mare de Déu del Grau
La quarta església, molt més senzilla artísticament, és la de la Mare de Déu del Grau, vers el SE del terme, sota el turó de Solanes. La capella es troba no lluny del mas de la Vila, que inicialment es deia el Grau o la Vila del Grau. Existia ja el 1227 i es tenen notícies del seu culte al llarg dels segles. La parròquia de Gallifa hi anava en processó i s’hi feia un aplec el Dimarts de Pasqua. Aquest es continua fent, però ara el Dilluns de Pasqua, i es canten caramelles i goigs. L’església actual, restaurada i beneïda solemnement el 29 de desembre de 1866, és un edifici romànic, de nau i absis, amb contraforts al mur de migdia i del nord, perquè s’obria i amenaçava ruïna. Té el portal a migdia i un modern campanar d’espadanya. El 1818 es va unir a la propera parròquia de Sant Sebastià de Montmajor.
La Ferreria i les masies
El nucli de la Ferreria, situat als estreps sud-occidentals del castell de Gallifa, avui és una caseria. Antigament hi havia una casa, dita la Rectoria, on segons la tradició habitava el rector abans del segle XVIII. El mas Sobregrau, el de més tradició històrica, documentat des del 1200, manté encara el cognom secular i és un edifici amb elements del segle XVI, bé que totalment transformat el 1860, amb l’afegitó a la part antiga d’una edificació d’un caire neoclàssic romàntic. Té annexa una capella de la Mare de Déu del Roser, construïda el 1758. Entre les masies habitades poden destacar-se per la seva antiguitat i estructura la Roca, la Vila i el Ginestós. Altres masies del terme són Sobregrau, la Rovira, Can Brossa, el Ginestós de la Vila i Can Bosc.
La història
A mitjan segle XII tot el terme de Gallifa va passar a poder de la família Rocafort, propietària del castell de Rocafort (Bages) i de molts altres béns i castells. Sota el domini de la família Rocafort es va reedificar l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa. Aquesta família perdé el domini de Gallifa a la fi del segle XIII, quan Humbert de Rocafort va vendre la majoria dels seus béns.
Al llarg del segle XIV el domini útil no jurisdiccional de Gallifa passà a Bernat Gassius de Pera (1348), que el llegà al seu fill Arnau de Gassius, bé que l’alt domini del terme i castell pertanyia al rei. El 1357, regnant Pere el Cerimoniós, aquest va vendre Gallifa a Ramon de Centelles, senyor de la baronia de Centelles, per 7 000 florins, preu en què anava també inclòs el terme i la jurisdicció del castell del Figueró i Montmany. En aquest moment al terme de Gallifa hi havia 22 famílies. Amb aquesta compra, els Centelles esdevingueren senyors majors del terme, amb l’exercici de la justícia o mer i mixt imperi, i sota d’ells, els Gassius, com a castlans o senyors inferiors.
El domini dels Centelles va durar fins el 1564 per redempció o recompra, quan els homes de Gallifa, amb l’autorització del rei Felip II de Castella, es van alliberar del domini de Guillem Ramon de Carròs, senyor de Centelles, i el rei els va concedir d’esdevenir una batllia amb consell de jurats, i també els va atorgar de tenir mercat propi cada dilluns i fira el dia de Sant Llop (primer de setembre). Durant el segle XVI es va dissociar totalment el domini superior del terme o la jurisdicció de la possessió del castell i drets annexos. El domini superior, com resta dit, va passar el 1564 dels Centelles al rei; el domini feudal o del castell el va heretar el 1546 la pubilla Jerònima de Gassius, casada amb Francesc de Castellet. Aquests, el 1551, el van vendre a Joan Girba Subirà, pagès de Sant Julià d’Uxols, el qual l’empenyorava o venia a carta de gràcia a l’hereu Taiadella de Castellcir el 1596. La possessió del castell amb els seus censos i delmes i altres drets fou compartida pels Girbau i els Taiadella fins el 1709, en què recuperaren els drets en exclusiva els Girbau-Pujades i Puigdomènec, elevats per Felip V a la dignitat de ciutadans honrats de Barcelona. Aquesta família posseïa encara aquesta resta de drets senyorials el 1749.
Gallifa fou tradicionalment un poble i parròquia del bisbat de Barcelona i deganat del Vallès, però el 1957 va ser adjudicat a la diòcesi de Vic i des d’aleshores forma part, amb Sant Feliu de Codines, de l’arxiprestat de Moià.