i Gàmbia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gàmbia

Nom oficial deRepublic of The Gambia (en)
Nom oficial deRepublic of The Gambia (en)
L'economia de Gàmbia es basa en l'agricultura
© Ministeri d'Agricultura de Gàmbia
Estat de l’Àfrica occidental que limita al N, E i S amb el Senegal i a l’W amb l’oceà Atlàntic; la capital és Banjul.
Població: 
1.840.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
11.632 km2

La geografia física

Gàmbia és format per una estreta franja de terra de 330 km de longitud i una amplada mitjana de 35 a 40 km que forma un enclavament dins el Senegal. Baix i pantanós a l’oest i lleugerament ondulat a l’est, tot el país forma part de la conca inferior del riu Gambie, que el recorre d’est a oest. El clima és càlid, amb temperatures altes tot l’any (mitjana de gener de 22°C i de juliol de 27°) i una escassa oscil·lació tèrmica (2-3°C). Les precipitacions són abundants a la costa (més de 1 200 mm anuals) i disminueixen cap a l’interior. La vegetació a la part occidental, molt a prop de la desembocadura del Gambie, és de bosc dens i de manglar, i al centre i a la part oriental, menys humits, de bosc clar i de sabana.

La geografia econòmica

L’economia, força pobra, es basa en l’agricultura. Els conreus principals són el de cacauets, el del mill i el de l’arròs conreat als marges del gran riu; uns altres conreus destacats són els de palma oliera i cotó, amb possibilitats comercials, i de mandioca i blat de moro, per al consum local. La ramaderia, d’una certa importància, és de boví, oví i cabrum al centre i a l’est. L’explotació forestal és d’escassa importància, llevat l’extracció de fusta de caoba, de bambú i de certes palmes. La pesca fluvial dóna lloc a una petita exportació a Ghana, però és la pesca atlàntica la que té un bon futur. Més en té la mineria, puix que hi ha jaciments de minerals metàl·lics pesants (ilmenita, zirconi i rútil) amb un milió de tones de reserves. La indústria, poc desenvolupada, consisteix en algunes indústries de transformació: oleícola i esclofollada de cacauets i arròs a Banjul, petites centrals tèrmiques mogudes per petroli, a Banjul i Georgetown, i algunes indústries de caire artesanal. Els transports tenen lloc principalment pel riu Gambie, que és una de les millors vies navegables de l’Àfrica occidental; es pot remuntar sense dificultat fins a Kuntaur, a 350 km de la costa. Les altres comunicacions són molt deficients: manca de ferrocarril i la xarxa de carreteres és de 2 388 km transitables tot l’any, però amb les pluges d’estiu alguns sectors resten interceptats. Aeroport a Yundum, i port oceànic a Banjul. El comerç exterior és altament deficitari: el 1990 les exportacions representaven només el 2o,4% de les importacions, les quals consisteixen principalment en aliments (33%), seguides de manufactures bàsiques (20%) i combustibles i lubricants (9%). De les exportacions destacaven el peix (13%), la farina de cachuet (2,5%) i les reexportacions (41%). Més del 50% del comerç de Gàmbia és fet amb els països de la CEE. L’economia és molt fràgil, perquè no extreu minerals i depèn del monocultiu del cacauet, afectat per les baixes de preus internacionals i per la irregularitat de les pluges, molt acusada en el període 1977-81. Segons el Banc Mundial en el període 1960-82 (quan encara era colònia), el PNB per habitant cresqué en una mitjana de 2,5% anual.

La geografia humana i la societat

La població de Gàmbia és formada per negres sudànids dels grups manding (50% del total), wòlof, serer i diola. L’índex de creixement anual és del 25,8‰, molt elevat a causa del manteniment d’una alta taxa de natalitat (47,5‰). Els habitants es reparteixen, més a l’oest que a l’est, principalment en relació amb les condicions més favorables per als conreus i secundàriament en relació amb la presència dels ports i el centre comercial i econòmic de Banjul. La població és essencialment rural (el 78,8%]; tret de la capital, Banjul, cap altre centre urbà no arriba als 25 000 h. La llengua oficial és l’anglès, però els dialectes locals són molt estesos, sobretot el manding i el wòlof. Cap religió no hi és declarada oficial. El 80% són musulmans, i la resta animistes, protestants i catòlics. L’ensenyament primari s’inicia als vuit anys d’edat, és gratuït però no obligatori i dura sis anys. No hi ha cap universitat. L’any 1977 hom introduí l’estudi de l’Alcorà a tots els graus de l’ensenyament. Independent des del febrer del 1965 en el marc del Commonwealth, segons la constitució del 1970 Gàmbia és una república presidencialista. El president de la república, elegit per sufragi universal cada cinc anys, és el comandant en cap de les forces armades i deté el poder executiu. El poder legislatiu radica en la cambra de representants, unicameral, composta de 49 membres, 35 dels quals són elegits per sufragi universal, 5 designats per l’assemblea dels caps de tribu, 8 membres nominats sense dret a vot i el darrer és el fiscal general. El partit polític més important és el People's Progressive Party, fundat l’any 1959. Gàmbia és membre de l’ONU, de l’OUA, del Commonwealth i de l’Organització per al Desenvolupament del Riu Gambie.

La història

A l’estuari del Gambie, explorat per navegants portuguesos al s XV, comerciants anglesos establiren una factoria (s XVII), que el 1807 passà a dependre de les autoritats britàniques de Sierra Leone. El 1843 el territori rebé l’estatut de colònia, i a la darreria del s XIX en foren fixades les fronteres. El 1963 obtingué l’autonomia, i el 1965 esdevingué independent en el marc del Commonwealth. El 1970, després d’un referèndum, hi fou proclamada la república, de la qual Dawda K. Jawara, fins aleshores primer ministre, ocupà la presidència. Pel juliol del 1981 el govern hagué de fer cara a un cop d’estat esquerrà. Per tal de combatre'l, hom cercà l’ajut del Senegal que hi envià tropes —el 1980 ja n'hi havia enviades per tal de mantenir la seguretat interna— i de la Gran Bretanya, que portà les forces especials antiterroristes. Arran del cop d’estat frustrat, el govern gambià decretà l’estat d’emergència, que durà fins el febrer de 1985. Les estretes relacions entre el Senegal i Gàmbia portaren es concretaren en un tractat signat el 1981 pel qual es creava Senegàmbia, confederació d’ambdós estats vigent des del 1982 amb vista a la creació d’institucions comunes. El 1986 hom posà en marxa la unió política i monetària però els anys següents els desacords sobre les atribucions de cadascun d’ambdós estats en els òrgans de govern de la confederació en precipitaren la dissolució l’any 1989. Mentrestant, Jawara, al front de l’oficialista People's Progressive Party fou reelegit el 1987 i el 1990. La davallada del turisme al principi dels anys noranta provocà seriosos problemes econòmics. La política d’ajustament tingué una incidència positiva per als índexs macroeconòmics, però ocasionà efectes desfavorables per a la població més pobra. Al juliol del 1994, un cop d’estat militar derrocà Jawara, que fou substituït pel capità Yayah Jammeh. Aquest no acomplí la promesa de restaurar la democràcia en breu i reprimí durament l’oposició. Els proveïdors de fons aturaren l’ajuda exterior per pressionar els militars, i es desencadenà una crisi gravíssima. L’economia s’acabà d’esfondrar com a conseqüència de la devaluació del franc CFA (la moneda del veí Senegal), que implicà la caiguda del contraban i de les reexportacions, les principals fonts d’ingressos de Gàmbia. Després del cop d’estat militar del 1994, Yayah Jammeh començà a complir la seva promesa de retornar el poder als civils al setembre del 1996, convocant eleccions presidencials. Fou el mateix Jammeh qui es presentà com a candidat, i alhora prohibia els partits que li feien ombra. Després d’haver guanyat amb facilitat els comicis, convocà eleccions legislatives el gener de 1997, que també guanyà el seu partit, l’Aliança per una Reconstrucció i Construcció Patriòtiques (APRC). L’economia del país seguí patint una insuficiència de fons crònica, sense cap tipus d’ajut o crèdit internacional des del cop militar i sense cap mineral o producció atractiva per als inversors internacionals. Després de la caiguda del turisme ocasionada pel cop militar, l’any 1999 fou de creixement, fins la nova inestabilitat política originada al gener del 2000 per un intent de cop d’estat, comandat pels mateixos guardaespatlles de Yayah Jammeh, i les violentes mobilitzacions estudiantils de l’abril. L’any 2000 es caracteritzà per l’enfonsament de les exportacions de cacauet que deixà els agricultors sense ingressos. A partir del 2001, Yayah Jammeh accedí a unes mínimes condicions d’obertura del seu règim: aixecament a la prohibició dels partits no addictes (juliol del 2001) i el permís per al retorn del darrer president democràtic, Dawda Jawara (juny del 2002). Tanmateix, Jawara fou pràcticament reclòs en un arrest domiciliari, i el país visqué en un continu estat d’agitació, amb acusacions contínues d’intents de cop d’estat i de rebel·lions. A l’octubre del 2001 se celebraren eleccions presidencials, que guanyà Jammeh, i al gener del 2002 les legislatives donaren majoria a l’APRC. Ambdues consultes foren boicotejades i qualificades de fraudulentes per l’oposició. Al maig d’aquest any fou aprovada una llei que establia la censura, i al desembre del 2004 una altra llei instaurava l’empresonament per als culpables de sedició o libel. El mateix any fou assassinat un destacat periodista. Gàmbia mantingué els primers anys del sXXI un creixement considerable (al voltant del 5% en 2000-04), basat en els conreus tropicals, el turisme i les remeses dels gambians emigrats a l’estranger. El regim de Jammeh ha estat reiteradament acusat de violar els drets humas i imposar una estricta censura als mitjans de comunicació.

Llegir més...