i Bruno Ganz | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Bruno Ganz

Cinematografia    Teatre
cinematografia cin i teatre teat
Actor cinematogràfic i teatral suís.
Zuric, 22 de març de 1941 — Zuric, 16 de febrer de 2019

Format en el teatre, el 1970 s’incorporà a la Schaubühne de Berlín, companyia que es convertí en una referència del teatre europeu dels anys setanta. Entre altres obres protagonitzà Peer Gynt, d’Henrik Ibsen i Traum vom Prinzen Homburg (‘El somni del príncep de Homburg’), de Heinrich von Kleist. Dirigit per Peter Stein, l’any 2000 protagonitzà una celebrada versió del Faust de Goethe que li valgué el premi Berlín de teatre. Bé que debutà en el cinema en petits papers ja els anys seixanta, no obtingué renom en aquest camp fins una dècada més tard, que es convertí en un dels actors més valorats de l’anomenat nou cinema alemany i del cinema europeu en general. Els films que més contribuïren a la seva projecció foren Die Marquise von O (‘La marquesa d’O’, 1975), d’Eric Rohmer; Der americanische Freund (‘L’amic americà’, 1976, premi Sant Jordi al millor actor estranger 1979) i Der Himmel über Berlin (‘El cel sobre Berlín’, 1987), de Wim Wenders; Die linkshändige Frau (‘La dona esquerrana’, 1977), de Peter Handke; Messer im Kopf (‘Ganivet al cap’, 1978), de Reinhard Hauff; Nosferatu (1979), de Werner Herzog; Die Fälschung (‘La falsificació’, 1981), de Völker Schlöndorff; Dans la ville blanche (1983), d’Alain Tanner; Saint-Ex (1997), d’Anand Tucker, i Pane e tulipani (2000), de Silvio Soldini.

La seva interpretació d’Adolf Hitler a Der Untergang (‘L’enfonsament’, 2004), d’Oliver Hirschbiegel, provocà un gran impacte. Posteriorment rodà Das Ende ist mein Anfang (‘La fi és el meu principi’, 2010), de Jo Baier; Unknown (2011), de Jaume Collet-Serra; Sport de filles (2011), de Patricia Mazuy; Night Train to Lisbon (2013), de Bille August; Michael Kohlhaas (2013), d’Arnaud des Paillières; The Counselor (2013) i The Vatican (2013), de Ridley Scott; Kraftidioten (‘Idiotes’, 2014), de Hans Petter Moland; Amnesia (2015), de Barbet Schroeder; Remember (2015), d’Atom Egoyan; Heidi (2015), d’Alain Gsponer; Un Juif pour l’exemple (2016), de Jacob Berger; The Party (2017), de Sally Potter; In Zeiten des abnehmenden Lichts (‘En temps de llum minvant’, 2017), de Matti Geschoneck; Fortuna (2018), de Germinal Roaux; The House that Jack Built (2018), de Lars von Trier; Der Trafikant (‘El venedor de tabac’, 2018), de Nikolaus Leytner, i The Witness (2018), de Mitko Panov. El 1991 li fou atorgat el Hans-Reinhart-Ring de la Societat Suïssa de Cultura Teatral i el 1996 l’Iffland-Ring, la distinció més important per a un actor de parla alemanya. Rebé també la Creu del mèrit d’Alemanya (2004).

Data de revisió: 
2019-02-18
Llegir més...