Llicenciat i doctorat en filologia clàssica per la Universitat de Salamanca, de 1951 a 1953 fou catedràtic d’institut, i des d’aquest any exercí la docència a la Universitat Complutense de Madrid, on fou nomenat catedràtic de filologia el 1964, bé que fou destituït el 1965 pel suport que donà a les protestes estudiantils, juntament amb altres professors universitaris i s’hagué d’exiliar fins el 1976, que recuperà la plaça, on fou professor fins a la jubilació (1992).
Feu estudis de lingüística general, amb títols com ara Lalia, Ensayos de estudio lingüístico de la sociedad (1973), Del ritmo del lenguaje (1975), Del lenguaje en tres volums (1979, 1983, 1999), Hablando de lo que habla (1990, Premio Nacional de Ensayo) i Elementos gramaticales (2009).
Publicà també assaigs sobre lògica ( De los números, 1976), filosofia, societat i política ( Historia contra tradición. Tradición contra Historia, 1983; De la felicidad, 1986; Análisis de la Sociedad del Bienestar, 1993; De Dios, 1996; De mujeres y de hombres, 1999; 37 adioses al mundo, 2000; ¿Qué es lo que pasa?, 2006, etc.), poemaris d’un fort caràcter irònic com Sermón de ser y no ser (1972), Canciones y soliloquios (1976), Del tren (40 notas o canciones) (1976), Libro de conjuros (1979), Uno o dos en 23 sitios y más (2003) o Suma del vuelo de los hombres (2008).
L’any 1999 guanyà per segon cop el Premio Nacional, aquest cop en la modalitat de literatura dramàtica amb Baraja del rey don Pedro (1998). Altres obres seves en aquest gènere són Tres farsas trágicas y una danza titánica (1980), Rey de una hora (1984), La rana y el alacrán (2007), Diosas cosas (2008) i Loco de amor (2010).
Destacà també com a traductor dels clàssica grecs i romans al castellà. Entre d’altres, traduí Aristòfanes, Aristòtil, una versió rítmica de la Ilíada d’Homer, Lucreci, Plaute, Heràclit, Xenofont, Virgili i altres. L’any 2006 rebé per tercer cop el Premio Nacional, aquest cop pel conjunt de la seva obra traduïda.
Fou també autor de la lletra del Himno de la Comunidad de Madrid (1983).