i Federico García Lorca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Federico García Lorca

Federico García Lorca

teatre teat i poètica poètica
Poeta i dramaturg.
Fuente Vaqueros, Andalusia, 5 de juny de 1898 — Granada, Andalusia, 18 d’agost de 1936

Estudià dret i filosofia i lletres a Granada i a Madrid, on residí des del 1919. A la Residencia de Estudiantes conegué Juan Ramón Jiménez i Antonio Machado i es féu amic de Salvador Dalí i dels seus condeixebles Rafael Alberti, Jorge Guillén i Pedro Salinas, a la generació dels quals —dita del 1927— cal adscriure la seva obra. A través de la seva amistat amb Salvador Dalí, a qui dedicà una oda (1926), conegué Catalunya, des del 1925. Sebastià Gasch i el grup de “L’Amic de les Arts” li feren conèixer la vida popular i cultural de Barcelona, on féu la seva primera exposició de dibuixos, a les galeries Dalmau (1927). Aviat es relacionà amb els grups de “Mirador” i de “Quaderns de Poesia” i féu conferències i lectures. A través de Margarida Xirgu, principal protagonista de les estrenes lorquianes a Barcelona, conegué el món teatral. García Lorca influí sobre els poetes de la promoció de Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, etc. Participà en els actes de l’aniversari de la mort de Góngora amb una conferència sobre La imagen poética en Don Juan Luis de Góngora, que constitueix un document important sobre la concepció i l’elaboració de la seva pròpia poesia. Excepcionalment dotat per a tota activitat artística, a més de poesies i peces teatrals féu dibuixos i versions musicals de cançons populars. El 1931 fundà La Barraca, grup de teatre universitari que dirigí Eduardo Ugarte i que recorria els pobles de Castella. Féu viatges a Galícia, a Nova York, a Cuba (1929-30) i a l’Argentina (1933-34). Quan esclatà la guerra civil, el 1936, era a Granada, on fou detingut per la guàrdia civil franquista el 16 d'agost i afusellat dos dies després. La seva obra poètica, iniciada amb Impresiones y paisajes (1918) i Libro de poemas (1921), que a través d’elements romàntics i modernistes mostren progressivament la sensibilitat personal de l’autor en formes i motius de gust popular, arriba a la plenitud amb Canciones (1927), Romancero gitano (1928), Poema del cante jondo (1931) i Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (1935), on assimila formes i elements populars amb les adquisicions de l’avantguardisme i de la poesia culta de la seva generació, en poemes d’una estilitzada elegància, que oscil·len entre la tragèdia i el lirisme; més decantat cap a les formes d’avantguarda és Poeta en Nueva York (1940), cant angoixós a la gran ciutat com a nucli deshumanitzador. En la seva producció teatral el llenguatge líric, les cançons i els romanços que hi intercala i la concepció poemàtica de l’obra són característiques essencials: Mariana Pineda (1927) i La zapatera prodigiosa (1930), una fina caricatura de la relació entre una muller jove i un marit vell. Hom pot considerar tragèdies Bodas de sangre (1933), on l’amor il·legítim és perseguit pel fatalisme, Yerma (1937), sobre la maternitat frustrada, i La casa de Bernarda Alba, estrenada per Margarida Xirgu a Buenos Aires el 1945, colpidor retaule del tabú de la virginitat en un medi rural. Unes altres peces —Así que pasen cinco años (1931), Retablillo de don Cristóbal (1931), Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1931), El público (1933), Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores (1935)— exemplifiquen aspectes més experimentals o recreatius de la seva obra.

Col·laboració: 
RSu / AMS
Llegir més...