i la Garriga | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Garriga

Edifici i jardins del balneari Blancafort del poble de la Garriga
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, a la vall del Congost, a l’inici de la plana vallesana, damunt la terrassa més alta sobre el riu.
Població: 
14.991 h
[2009]
Extensió: 
19 km2

Situació i presentació

Limita amb els municipis del Figueró i Montmany, al NW i al N, Cànoves i Samalús, a l’E, les Franqueses del Vallès, al SE i l’Ametlla del Vallès, al SW.

El seu relleu presenta una varietat de característiques ben remarcables, que morfològicament permeten de dividir-lo en tres zones ben delimitades, creuades de N a S pel Congost, pas natural entre el Vallès i la Plana de Vic. La zona del nord, no pas de característiques vallesanes, a l’eixida del coll del Congost, ben muntanyenca, geològicament presenta una gran riquesa i complexitat d’elements; fonamentalment les formacions paleozoiques del Montseny entren en contacte amb els terrenys terciaris i quaternaris del Vallès. La zona central, tampoc de constitució netament vallesana, és la més extensa i hi predominen les roques eruptives granítiques o saulons, amb nombroses vetes d’aplites, felsites, quars i pegmatites; és partida per dues estretes tires, formades l’una pels al·luvions del Congost, tot al llarg del llit del riu, i l’altra, paral·lela a aquestes, formada per les argiles dels dipòsits quaternaris. La zona del sud presenta l’estructura típica del Vallès Oriental, amb les seves valls i torrenteres que s’ondulen suaument. Al centre de la zona continua la faixa de terres al·luvials, dipositades en el període geològic actual pel mateix Congost, que constituïen l’antic llit del riu. Flanquejant-les i en un nivell més enlairat, continuen les terres argiloses dels dipòsits quaternaris.

El Congost, riu de règim torrencial, no gaire cabalós i de tipus netament pluvial, parteix longitudinalment, com s’ha dit, el terme garriguenc de N a S. Registra el seu cabal major a la primavera i a la tardor. Retingut per diverses rescloses, el seu cabal té un curs escalonat. La seva aigua movia antigament les rodes de diversos molins fariners, un dels quals, el molí de Blancafort, és documentat ja en el segle XIII.

Les aigües termals són un dels factors determinants de la Garriga i possiblement el que ha contribuït més a la seva evolució i manera de ser actual. Tal com passa en les regions no volcàniques, el seu aflorament coincideix amb notables alteracions geològiques –en aquest cas situades les fonts en terrenys granítics en contacte amb els esquists silúrics de la zona del nord–. El fet que totes brollin en un terreny granític, que tinguin la mateixa temperatura i la mateixa composició, ha fet considerar, a algun autor, la procedència comuna d’aquestes aigües i les de Caldes de Montbui i Caldes d’Estrac. Localitzades en una zona ben precisa, amb una única deu que brolli espontània a l’exterior, a la placeta de Santa Isabel –rovell de l’ou de la Garriga–, son captades mitjançant un pou en una zona ben limitada, amb temperatura decreixent proporcional a la distància de la deu. Això fa que totes les cases d’aquest sector disposin d’aigua calenta natural. Fins i tot algunes l’usen per a calefacció als mesos d’hivern. Amb una temperatura superior als 60°C en el brollador, l’exigua proporció d’elements sòlids, amb una intensa dissociació i, per tant, una elevada conductibilitat elèctrica, amb una radioactivitat bastant notòria, fa classificar aquestes aigües com a oligometàl·liques, hipertermals i radioactives.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Garriga, la caseria de les Casetes de Can Figueres, els barris de Gallicant i Querol i les urbanitzacions dels Tremolencs, Can Poi del Bosc i Can Vilanova, les dues últimes pràcticament unides al cap municipal. El Polígon Industrial del Sud-Oest també comprén una zona residencial.

Travessa el terme procedent de Granollers la carretera C-17, a la que s’uneix la carretera N-152a poc després de creuar el poble, allí on s’estreny el terreny en direcció a Vic. Del nucli de la Garriga surten dues carreteres locals; l’una, en direcció E vers Cànoves i Sant Antoni de Vilamajor i l’altra, a l’W, vers l’Ametlla del Vallès i Sant Feliu Codines. La línia de ferrocarril de Barcelona a Puigerdà té estació al poble.

La població i l'economia

Durant el segle XIV els diversos fogatjaments registraren una població (garriguencs o garrigans) de 30 focs a la Garriga, que havien augmentat fins a 34 el 1470 i a 43 el 1497. Per causa de la prosperitat agrícola, els 773 habitants registrats el 1718 augmentaren a 1 188 h el 1787 i 1 518 el 1857. D’aleshores ençà la població no parà d’augmentar, procés que s’accelerà a partir de la dècada del 1950 i del 1960, gràcies a la transformació industrial, la construcció de segones residències al terme i l’empadronament de persones de fora de la Garriga. L’any 1900 es registraren 1 767 h, el 1930 n'hi havia 3 115, 3 517 el 1950, i 6 558 el 1970. Cal destacar que durant el període de 1936-39, hi hagué a la Garriga un augment de població important, que de poc més d’uns 3 400 h arribà, tot i que només durant uns mesos de la contesa, a superar, segons dades provades, la xifra de més de 8 000 h. En el cens del 1981 es registraren 8 178 habitants, que, seguint la tendència creixent esperonada pel desenvolupament industrial i el fenòmen turístic augmentaren fins a 9 447 h el 1991 i 11 953 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 13 472 h.

Amb una manifesta regressió de l’agricultura des del final de la dècada del 1950, els únics conreus que mantenen una certa importància són els cereals per a gra (ordi, blat, civada, blat de moro) i el farratge. Ha desaparegut pràcticament el conreu de vinya i d’oliveres i també els conreus de regadiu. A diferència de l’agricultura, la ramaderia ha guanyat força i al final del segle XX havia augmentat considerablement la cria de bestiar boví, porcí, així com l’avicultura i la cuniculicultura.

Paral·lelament a la regressió de l’agricultura, s’ha desenvolupat una indústria força diversificada i de creixement moderat en la qual es destaca, per nombre d’establiments, l’ebenisteria, que té nombroses fàbriques i tallers sorgits principalment a partir de la dècada del 1980. Fruit de la importància del sector al terme és la celebració, pel març, de la Fira del Moble la Garriga. La indústria tèxtil, que anys enrere ocupava molts obrers, ha vist minvar la seva importància, per bé que es mantenen diverses empreses, entre les quals destaca una dedicada al teixit de cotó i fibra sintètica, amb molts treballadors de fora de la població. Altres sectors industrials representats al terme són el metal·lúrgic, o l’alimentació. Cal destacar especialment la tradicional elaboració menestral d’embotits, que ha fet que productes d’algunes cases determinades tinguin ressò, fins i tot, en l’àmbit internacional. El dissabte se celebra el mercat setmanal.

Pel que fa als serveis educatius del terme, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar també estudis de batxillerat i cicles formatius. Hi ha, a més, l’Escola d’Art de la Garriga, especialitzada en cicles formatius orientats a l’ebenisteria artística, el moble i la fusta. Quant a la formació musical, cal esmentar l’escola municipal de música dedicada a la memòria de Josep Aymerich i Subirachs (1889-1971), músic garriguenc que, juntament amb altres músics coneguts com ara Josep Sancho i Marraco (1879-1960) o Manuel Blancafort (1897-1987), dóna fe de la tradició musical del poble. Des del principi de la dècada del 1980 la població disposa d’un centre d’educació especial per a autistes. Un centre d’atenció primària (CAP) satisfà les necessitats sanitàries del poble i el municipi.

Malgrat l’elevat nombre d’establiments industrials (la majoria dels quals emplaçats en els polígons industrials del Sud-Oest i del Congost), aquest sector s’ha vist relegat els últims anys del segle XX per les activitats terciàries i el comerç, activades en gran mesura per l’auge del fenòmen residencial i turístic, així com per l’atracció de les propietats de les seves aigües termals, explotades en dos balnearis: el Balneari Blancafort (1840), les aigües del qual foren declarades d’utilitat pública el 12 de setembre de 1860, i les Termes la Garriga (1874), amb un prestigi ben guanyat al llarg de molts anys, durant els quals hi han desfilat un bon nombre de personalitats il·lustres del món de la política o l’art.

El poble de la Garriga

És evident que el primitiu nucli urbà del poble de la Garriga (13 942 h agl [2006]; 252 m alt.) es formà entorn de la deu termal. El fet de formar una placeta rectangular –l’actual placeta de Santa Isabel–, fa pensar si les edificacions no quedaren, de bell antuvi, alineades seguint el traçat d’altres antigues construccions, amb aquesta forma rectangular (potser unes antigues termes romanes). Des d’aquest nucli urbà primitiu, format entorn dels banys, el poble de la Garriga anà creixent a banda i banda del camí que, procedint del Congost, hi passava en direcció a Granollers i a Vic. A poc a poc el poblament es concentrà al nord d’aquesta zona (al segle XVIII la placeta de Santa Isabel era gairebé a l’extrem meridional de la població), fet que suscità, al segle XVII, la necessitat de construir una nova església parroquial en aquesta banda, ja que les revingudes del riu impedien molt sovint l’assistència als actes litúrgics.

La construcció de l’església nova o oriental, a la qual fou traslladada la mateixa advocació de l’antiga, sant Esteve, és segons Josep Maurí i Serra, la major obra col·lectiva realitzada pels garriguencs. Iniciada el 1686, no s’obrí al culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot. El projecte de construir-la amb planta de creu llatina i cobrir el creuer amb cúpula s’abandonà molt avançada l’obra, i es canvià pel pla d’una sola nau amb un absis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla que era de Giralt Cerdà, mestre de cases, procedent de Gascunya, però establert a la Garriga d’anys. La lentitud de la construcció, per causa de les circumstàncies del moment, donava a la construcció, feta a batzegades, un aire no gaire falaguer, com ja apuntà Francisco de Zamora el 1787, en el seu Diario de los viajes hechos en Catalunya. El campanar, acabat de construir molt més tard, no seguí totalment el projecte primitiu, cosa que li restà esveltesa. De tota manera, la portalada barroca de l’església, al capdamunt de la gran escalinata de pedra, amb una decorativa balustrada projectada per l’arquitecte Josep M. Pericas l’any 1926, dóna a l’església un to molt solemne i de gran efecte.

Amb el desvetllament balneari del segle XIX, la vida de la Garriga prengué un altre èmfasi. Al costat de la vida pagesa tradicional es desenvolupà, principalment a l’estiu, tot un altre concepte de vida, que anà fent canviar l’estampa del poble i creà una Garriga nova. Les grans torres amb categoria de palauets al mig de vergers frondosos començaren a créixer, primer a banda i banda de la via fèrria –el tren arribà a la Garriga el 1875–, i crearen a la ronda de Llevant –ara ronda del Carril– tot un conjunt arquitectonicopaisatgístic, que cal considerar únic a Catalunya per la seva singularitat. Hi ha representats estilísticament l’eclecticisme (Vil·la Conxa, Vil·la Adauta, Torre Sant Miquel, etc.), el Modernisme (Casa d’Agustí Furriol, Torre Sant Domingo, etc.), el Noucentisme (Casa Caritat, Can Creixell, Escola de Sant Lluís Gonçaga, Casa d’Enric Pérez, etc.). També per les seves característiques i singularitat s’ha de destacar l’anomenada “Mançana Raspall”, formada per les Cases Barbey (1910), la Torre Iris (1911), la Bombonera (1911) i Can Barraquer (1912), totes quatre obra de l’arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol, que amb el ric cromatisme d’aquest conjunt fa una important aportació al Modernisme. Les obres modernistes a la Garriga són importants i variades. No solament foren bastides grans torres, sinó que també cal destacar les cases entre mitgeres. És remarcable la reforma de Can Mayol, avui Can Raspall, efectuada el 1903 per l’arquitecte Raspall a la casa pairal de la seva mare, a la placeta de Santa Isabel, ja que la integrà dintre lfestètica del moment conservant els antics finestrals gòtics i l’arcuació original de les finestres de les golfes. Obres també de Raspall són: Can Reig i la casa de Ramona Sallent, vídua de Rosselló, al carrer dels Banys; Can Sallerés; Can Calls, etc., obres totes que, encara que són d’època diferent, donen la mesura creativa de l’arquitecte.

La indústria balneària garriguenca i, en general, la construcció de gran nombre de torres i cases per a la burgesia barcelonina contribuïren, al llarg del primer terç del segle XX, a modelar demogràficament i de manera social un poble amb característiques ben particulars al Vallès Oriental.

La cultura i el folklore

eriEntre les institucions culturals del poble de la Garriga es destaca el Museu-Biblioteca Fundació Maurí, llegat testamentari de Josep Maurí i Serra (1912-1967), notari i historiador especialitzat en història local i religiosa. Es tracta d’un centre privat regit per un patronat, el fons del qual disposa de l’arxiu propi de la fundació. Amb una biblioteca amb documentació abundant sobre la Garriga, l’edifici fou inaugurat com a museu el 1968. Conté col·leccions d’arqueologia ibèrica i romana, d’escultura dels segles XV al XVIII i dibuixos d’artistes nascuts o vinculats a la Garriga (Baixeras, Galwey, Canals, Rogent, Nogués, Gudiol). La peça principal és el cadirat del cor de la catedral de Girona, del segle XIV. La Fundació Maurí i l’Arxiu Històric són els llocs on hi ha els millors fons documentals, arqueològics i pictòrics de la població. L’any 2006 s’iniciaren les visites del refugi antiaeri de l'estació, el primer museïtzat de Catalunya. Es tracta d'un refugi ben conservat, excavat en roca granítica l'any 1938; té 110 m de galeries i dues boques d’entrada. El 2018 s’inaugurà una nova museïtzació de l'espai. 

De les festivitats que se celebren al poble de la Garriga, la del Corpus, al juny, és la que mobilitza més gent i més visitants, atrets per la bellesa de les catifes de flors que guarneixen els carrers. La festa major té lloc el 3 d’agost. Pel que fa als aplecs, destaca el de la Mare de Déu de Puiggraciós, el quart diumenge d’abril, on fan una ballada de sardanes, la tradicional missa i un dinar de germanor.

Altres indrets del terme

Sant Esteve de la Doma

L’antiga església de Sant Esteve de la Doma, edificada a la banda de ponent del Congost, tingué plena funció parroquial fins el 1737, que s’obrí al culte la nova església de la banda oriental, construïda en el sector urbà del poble i que té més capacitat per a contenir tota la feligresia. La Doma (el nom de la qual li ve d’haver estat regida des d’antic per dos sacerdots que s’alternaven per setmanes –hebdòmada = setmana–: dues el domer major o de l’altar de Sant Esteve, i una el domer menor o de l’altar de Sant Martí) mostra una sèrie de construccions de diverses èpoques que no s’han vist alterades des del 1685 –llevat de la restauració del 1958, que li retornà l’estampa exterior primitiva, suprimint tota una sèrie d’afegits–, en què tots els esforços es conduïren a l’edificació de la nova. Primitivament d’una sola nau, romànica, s’hi afegí, sembla que en el segle XV, el campanar d’estructura piramidal, que li dóna una estampa molt característica. A aquesta nau central, amb absis rectangular, i coronada de merlets, que li dóna un aire de fortalesa, s’afegí, al primer quart del segle XVI, una capella lateral, a la banda del nord, de molt bona traça i construcció, amb una clau de volta molt remarcable on es representa Sant Jaume Pelegrí. Fou construïda per francesos immigrats i dedicada inicialment a sant Jaume. També l’any 1560 s’hi construí la sagristia. De totes maneres, les obres de modificació més importants foren l’afegiment de la nau de migjorn, d’estructura gòtica, i la portalada; el 1563 es posà terme a tot el conjunt. Aquesta església conserva un magnífic retaule gòtic de la fi del segle XV, dedicat a sant Esteve protomàrtir, del taller dels Vergós.

Santa Maria del Camí i les masies

Una altra església que mereix d’esmentar-se és la capella romànica de Santa Maria del Camí, de Can Terrers. Diuna sola nau, amb un absis rectangular, reconstrucció del segle XII, sembla seguir la planta d’una antiga construcció preromànica. Sobresurt el portal, d’una sola arcada, amb un bordó adossat, com a element independent de l’estructura, amb un entrellaçat minuciosament esculpit i reposant els seus extrems sobre dues columnes amb capitells. En el seu interior es conserva un interessant document epigràfic. Al costat d’un sarcòfag del segle XII, i en l’anvers d’una placa de marbre amb una estilització vegetal d’època visigòtica, es llegeix el següent epitafi (que traduim del llatí): “Ací reposa Quíxol, de bona memòria, consagrada a Déu, filla de Guifré, comte. Que Déu la perdoni. Amén. La qual va morir 8 de les calendes de març, de l’era 983; any de l’encarnació del Senyor 945; anys 8, regnant Lluís, fill de Carles, rei.”

Fa referència a Quíxol, filla del comte Guifre el Pelós, que regí un priorat erigit en aquests indrets l’any 921 per la seva germana Emma, abadessa de Sant Joan. La capella i les seves construccions annexes foren monestir de donades, fins al segle XIV, que fou suprimit pel bisbe de Barcelona, per la vida poc edificant que portaven les dues monges que hi restaven. És freqüent de trobar llegats testamentaris pietosos en aquesta capella fins ben entrat el segle XIV. Conserva un petit retaule d’estil gòtic, de la fi del segle XV o el principi del XVI, dedicat a la Mare de Déu.

Entre les principals masies escampades pel terme hi ha: Can Busquets, el molí de Blancafort, Can Noalard, Can Terrers, Can Vilanova i Can Poi –aquestes dues absorbides ja per sengles urbanitzacions–; hi destaca també l’imponent casal fortificat de Rosanes, avui centre d’una explotació agrària, on encara es poden veure les construccions emmerletades, la torre mestra i part de les muralles que tancaven el recinte exterior. És freqüent de veure intervenir alguns personatges del llinatge de Rosanes en fets polítics medievals, especialment al segle XV. Durant l’Interregne (1410-12), Galceran (III) de Rosanes fou capdavanter del partit urgellista al Parlament català i un dels pocs que restà fidel fins l’últim moment a Jaume d’Urgell.

La història

La petja humana a la Garriga és antiga. Lloc de pas gairebé obligat en la comunicació entre la Plana de Vic i el Vallès; terra eminentment de secà, amb una benignitat de clima ideal per al conreu de l’olivera, la vinya i el blat, els quals factors han fet possible, entre altres particularitats, que l’home s’hi establís des de la més remota antiguitat. S'ha trobat algun vestigi d’època paleolítica, com ara un gratador pertanyent al període Aurinyacià (30 000 aC), a la bòbila d’en Font, a Malhivern. Són neolítics –de la cultura dels sepulcres de fossa– els fons de cabana, amb abundant ceràmica i útils lítics, que foren trobats en urbanitzar les vinyes de Can Poi i que es complementen amb la necròpoli d’aquesta cultura localitzada durant la dècada del 1940 a la bòbila Dasquens, on s’han trobat també fragments d’un vas acampanat.

Una altra troballa important és la que, amb motiu d’unes obres al mateix clos de la deu termal, es féu –juliol del 1975– d’una gran quantitat de fragments ceràmics, alguns dels quals datats del bronze final (1100 anys aC). Localitzats en el fons del que en temps pretèrit degué ser un estanyol termal, ens fa veure dos aspectes importants: primer, l’antigor del coneixement d’aquestes aigües; segon, l’abundor d’aquesta trencadissa descarta la possibilitat d’un accident fortuït, i fa creure més aviat en el poder màgic o religiós atribuït a aquesta deu, que feia necessari l’acte ritual de llençar ofrenes, dipositades dins aquests atuells, a la bassa termal. D’època hallsttàtica, hi ha documentades les restes de dos forns de planta quadrada amb abundant material de ceràmica i un punxó de bronze dins la zona de la Tallada, entre el torrent de l’Espargueró i el de l’Apotecari. A les vinyes de Can Poi i Can Morull s’han trobat abundants fragments de ceràmica ibèrica, una paret aïllada i un forn a la zona dels Tremolencs on també apareix abundant ceràmica. En algun dels casos aquests materials ibèrics estan relacionats amb ceràmica romana.

Al marge de si foren usades o no les aigües termals en època romana, la romanització fou molt intensa. El terme és sembrat de restes de vil·les, un bon nombre de les quals amb fons d’època republicana, que les enllaça perfectament amb la cultura ibèrica. Un bon exemple d’una d’aquestes vil·les és la de Can Terrers amb una extensió de més de 3 500 m2, de la qual ha estat completament exhumat tota la part dels banys,amb els hipocausts i les diverses dependències necessàries per a aquest menester. Aquesta vil·la tindria dos períodes cronològics: una fase de construcció contemporània a la construcció dels banys (mitjan segle I aC), i una segona etapa d’ampliació i reconversió (al final del segle III dC) que perdurà més enllà del segle V dC. Hi ha diverses vil·les romanes d’època romanorepublicana i romanoimperial que han tingut una continuïtat com a cases de pagès (Can Poi, Can Queló, Can Busquets de Pagès, Ca l’Illa, etc.). Aquestes vil·les, si bé no tenien adscrita una gran extensió territorial, eren suficients per a la sustentació de llurs propietaris i servents, com també per a portar una certa comoditat de vida. Tot i així, les vil·les romanes de la nostra geografia no són tan riques com les de la Bètica, al migdia peninsular, pel que fa a existència de marbres, mosaics, etc.

El primer document escrit que anomena específicament la Garriga és del 966. Es tracta del document en el qual els marmessors del comte Miró atorgaren, complint la seva voluntat testamentària, a la seu de Barcelona “l’església de Sant Esteve de la Garriga, amb totes les esglésies que li són subjectes, amb la parròquia, delmes i primícies”. Es refereix el document a l’antiga parroquial de Sant Esteve de la Doma, i es dedueix, per un altre document del 14 de setembre de 1139, pel qual passà a dependre del patronat del monestir de Santa Maria de l’Estany, que aquestes esglésies sufragànies eren les de Sant Pere de Vallcàrquera, Sant Cristòfol de Monteugues, Sant Pau de Montmany i Sant Gervasi i Sant Protasi de Can Noalard.

Sembla que la Garriga, tot i ésser de franquesa, no fou englobada en les Franqueses del Vallès. Així es dedueix d’un primer document datat el 1267 i signat pel rei Jaume I, que diu: “[...] concedim i confirmem, a vosaltres, tots els homes dels nostres albergs de les parròquies de Corró Sobirà, de Marata, de Corró Jussà, de Llerona i de Samalús i de tots els altres albergs nostres del Vallès i del Maresme[...]”. De tota manera, diverses vegades sortí de la jurisdicció reial. A causa de l’estat deficitari de les seves finances, els sobirans més d’una vegada l’alienaren o empenyoraren; cada vegada, però, el poble tornà a la jurisdicció reial per pròpia voluntat, pagant l’import del seu rescat. Així passà el 1358, amb Pere III el Cerimoniós, i el 1380, que la jurisdicció fou venuda a Eimeric de Centelles, i recuperada el 1397, segons capítols pactats entre Martí I l’Humà i la Universitat de la Garriga. El 22 de desembre de 1397, Martí I l’Humà erigí la Garriga en batllia; en fou el primer batlle Marc de Vilanova, personatge que havia intervingut ja en les negociacions dels capítols de retorn a la senyoria reial.

Si bé la utilització de les aigües es fa palesa a través del temps, tant la documentació escrita com l’arqueològica són més aviat minses. La primera al·lusió escrita als banys és un establiment fet el 1326 a favor de “Petro de Podiolo et Guillelmo de Podiolo filiu eius, et Guillelma, uxoris...”, de set peces de terra, leuna afrontant al nord amb la torrentera “qui discurrit in balneis sive banyb. De fet, el lloc era propietat de la Pia Almoina, ja que el maig del 1329 fa un establiment a Pere Camps d’una peça de terra amb aigua regant, que l’esmentat Camps posseïa en el lloc dit Banys. Un altre document diu que Maria, muller de Bernat Serra, mercader de Barcelona, havia comprat a Pere Camps aquella part de la terra en la qual “posseeix l’aigua calda dels banys de la parròquia de Sant Esteve de la Garriga”. El 5 dels idus de gener de 1347, la Pia Almoina va aprovar aquesta venda, però amb l’obligació de construir-hi un hospital i algunes cases.

El 1400 el rei Martí i la seva muller Maria de Luna feren una estada d’una mesada a la Garriga, amb la finalitat de prendre banys termals, per guarir-se d’algunes dolències. Des del 28 d’abril al 28 de maig, els reis i tot l’aparat de la seva cort s’instal·laren a la Garriga. Des d’allí sortí una munió de cartes, tant d’afers generals de la conducció dels regnes com de caràcter íntim i privat. L’estada fou profitosa, ja que el rei manifestà la seva satisfacció en més d’una carta adreçada a alguna alta dignitat de l’època.

L’edifici termal, amb les consegüents modificacions sofertes pel pas del temps, aguantà fins el 1881, que fou enderrocat amb la finalitat de construir-hi un modern balneari, que no es dugué a terme. De l’antic edifici, fins el 1975, restaren només en peu dues petites cambres comunicants, cobertes amb volta de canó de palets i morter, sobre mateix de la font termal, amb unes característiques de construcció molt antigues. Pere Alsius, abans del 1881, féu notar l’existència, pels voltants de l’antic edifici, de restes de construcció romana. Finalment, Josep Maurí i Serra trobà, dintre mateix del clos de la deu, dos fragments de teula romana. Les característiques de l’edifici enderrocat, amb la seva capella del segle XIV, dedicada a sant Macari, meresqueren que fos pintat per Santiago Rusiñol.

Al llarg del conflicte de 1936-1939, la població es veié transformada econòmicament, socialment i ideològicament per les conseqüències de la guerra i la revolta, i de manera especial per les morts, les ocupacions agrícoles i urbanes i l’arribada de gran quantitat d’evacuats i refugiats. En acabar-se el conflicte, la repressió dels guanyadors prolongà les morts hagudes en el període anterior, i el sistema dictatorial implantat arreu arribà fins al canvi democràtic, en què les activitats culturals i polítiques, que foren pràcticament dirigides per la Falange i l’ajuntament fins a la fi de la dècada del 1950, contribuïren d’ençà de llavors, i fora de les vies oficials, a un important rebrot de la vida col·lectiva.

Col·laboració: 
APl
Data de revisió: 
2018-02-01
Llegir més...