i la Garrotxa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Garrotxa

Comarca de Catalunya, la més oriental de les de muntanya.
Població: 
55.339 h
[2009]
Extensió: 
735 km2

Cap de la comarca, Olot. Comprèn l’alta conca del Fluvià i les capçaleres de la Muga i de les rieres d’Amer i de Llémena. El territori no és homogeni i hom pot considerar-hi, tant des del punt de vista físic com humà, dues subcomarques: el sector que s’estén al nord de la vall del Fluvià, denominat freqüentment alta Garrotxa, i el que ocupa la part meridional, conegut correntment per comarca d’Olot.

Vista aèria de la ciutat d’Olot, cap de comarca de la Garrotxa
© Arxiu Fototeca.cat

L’alta Garrotxa constitueix un sector molt muntanyós, laberíntic i escarpat amb profunds engorjats i cingleres. Els materials que hi predominen són les calcàries eocèniques, amb alguna intercalació margosa i algun aflorament d’argiles vermelles, materials profundament plegats i fallats, tallats per l’erosió i modelats per un aspre relleu càrstic. És drenat pels afluents de l’esquerra de la conca mitjana del Fluvià, entre els quals el Llierca i el seu afluent, la riera de Sant Aniol, que aïlla a l’oest el Montfalgars (1.610 m alt.) i el puig de Comanegra (1.558 m), i la riera de Borró, que separa el conjunt muntanyós de Bassegoda (1.376 m) del massís de la Mare de Déu del Mont (1.115 m). La capçalera del Fluvià i el vessant sud de la conca mitjana constitueixen la comarca d’Olot, on abunden les margues (xalió) i els gresos i algun conglomerat, tots eocènics. L’alternança d’aquests materials és freqüent, cosa que, juntament amb uns plecs molt suaus de gran radi de curvatura i una complicada xarxa de falles, ha donat una forma molt corrent en aquest paisatge: el bloc monoclí basculat, escarpat per una banda i amb un pendent suau per l’altra (hogback o cuesta). Dues falles principals en direcció nord-sud que corren, respectivament, pel peu del Puigsacalm i de les muntanyes de l’alta Garrotxa, tot separant-les de la fossa de l’Empordà, donen les principals línies del relleu. Perpendiculars a aquestes falles n'hi ha una altra sèrie de secundàries en disposició si fa no fa normal a les primeres i que delimiten els blocs aixecats del Corb - Finestres - Rocacorba al sud de Sant Julià del Mont al nord, i deixen entre elles el bloc enfonsat d’Olot - Santa Pau - Mieres.

Al sector occidental, la cubeta d’Olot - Santa Pau, la presència de materials volcànics contribueix a donar acusada personalitat al paisatge.

Vista general de les Planes d’Hostoles (Garrotxa)
© C.I.C. - Moià
Damunt els materials sedimentaris hi ha importants sectors de basalt compacte (pedra ferral) i de laves poroses (pedra tosca) o de pedruscall de projecció (greda). Però les formes que més ressalten en el paisatge són els cons volcànics. Els més importants poden ésser agrupats en els volcans del pla d’Olot i Batet de la Serra (El Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada, el Pujalós), que originen un corrent de lava que s’estén pel pla fins a l’entrada de les valls de Bianya i Sant Joan les Fonts. El grup de Begudà (l’Estany, puig Dolors) origina el corrent de lava que segueix per la vall del Fluvià, i és posada en relleu per l’erosió fluvial a Castellfollit de la Roca. El grup de volcans del sud d’Olot (Croscat, puig Jordà) formen el corrent de lava porosa del Boscdetosca. Els volcans de Santa Pau comprenen dos grups: l’oriental (puig de Marc, puig Subià, Fontpobra, Roca Negra), que ha ocasionat un corrent de lava que segueix per la vall del Ser, i els occidentals (Santa Margarida, puig Martinyà, Puigsafont), que es caracteritzen per l’abundància de material de projecció (grederes de Santa Pau).

El Fluvià, de règim mediterrani i de cabal no gaire important (1,07 m3/s a Olot), té alguns petits afluents al vessant meridional: riera de Ridaura, riera de Bianya i riu Ser. L’abundància d’aigua que corre pel subsol basàltic origina una sèrie de fonts extraordinàriament abundants. La Garrotxa contrasta amb les comarques veïnes per l’elevada humitat. La pluja anual oscil·la al voltant dels 1.000 mm. La màxima es registra a l’estació de Beget (1.427 mm), i la mínima al santuari del Collell (848 mm). La mitjana d’Olot és de 1.030 mm. D’extraordinària importància és el règim de pluviositat: pràcticament no es dona el mínim estival que caracteritza els climes mediterranis. El màxim es registra a la primavera, i el mínim, a l’hivern. Quant a les temperatures, a Olot la mínima de gener és de 0,09°C, i la màxima d’agost, de 27,7°C. Les freqüents formes de cubeta hi ocasionen inversions tèrmiques, i el relleu a l’alta Garrotxa i al Puigsacalm, particularment, una variant climàtica de muntanya, amb importància de les precipitacions de neu.

La vegetació segueix les línies del clima. Hi ha un sector de caràcter mediterrani, que s’estén per l’alta Garrotxa i est de la comarca, mentre que la resta és coberta per vegetació submediterrània que passa a atlàntica en els punts més humits i frescals. Al sector mediterrani, domina l’alzinar muntanyenc. A les terres més orientals hi ha també alzinar amb marfull, sovint substituït per pi blanc. Al cims més alts hi pot haver roure martinenc i pi roig. Al sector occidental predominen els caducifolis, els roures i els faigs (fageda de Jordà). Als solells i sectors més secs continua l’alzinar. La desaparició del bosc dona lloc a prats de pastura, que es mantenen tot l’estiu. Els prats de dalla només es donen als cims del Puigsacalm. Després de la dominació sarraïna hi hagué una reestructuració del territori per obra dels senyors feudals i dels monestirs benedictins (Sant Esteve de Banyoles, Sant Aniol d’Aguja, Santa Maria de Ridaura, Santa Maria de Besalú i Santa Maria de Ripoll), que dividiren llurs territoris en petites unitats d’explotació de caràcter complex i autàrquic que originaren el mas, el qual constituí, a partir d’aleshores (segle IX) i fins al segle XX, la forma fonamental d’ocupació del sòl.

La població, que el 1860 arribà als 44.693 h, passà a 36.855 el 1900, a 40.777 el 1960 i a 46.060 h el 1991.

Fageda d’en Jordà a Santa Pau (Garrotxa)
© Fototeca.cat
El 1998 se censaren 46.919 h i el 2001 la població era de 47.747 h, amb una densitat de 65 h/km2. En el període 1998-2001 el cens augmentà en 828 h, a un ritme anual del 0,6% (en 1991-98 el creixement absolut havia estat de 859 persones, a un ritme anual del 0,26%). El saldo vegetatiu fou del -2,4‰, el saldo migratori, del 6,4‰ i el creixement total de la població, del 4‰. Olot, el cap comarcal, concentrava el 58,8% de la població, amb 28 060 h, i tingué un creixement de 416 h, a un ritme del 0,5%, una mica per sota del total comarcal. Els municipis que superaven el miler d’habitants aplegaven el 29,9% del total del cens: Sant Joan les Fonts (2.719 h), la Vall d’en Bas (2.529 h), Besalú (2.032 h), les Planes d’Hostoles (1.722 h), Santa Pau (1.496 h), les Preses (1.495 h), Sant Feliu de Pallerols (1.152 h) i la Vall de Bianya (1.135 h). La distribució del cens per grans grups d’edat mostrava una estructura poblacional amb un alt índex d’envelliment: el 13% de la població tenia menys de 15 anys, el 63,6% era població adulta i el 23,4% sobrepassava els 65 anys. La població activa estava formada per 23.605 persones i la taxa d’atur era del 6%. Per sectors d’activitat, l’any 2001 els treballadors ocupats es distribuïen de la manera següent: el 3,7% es dedicava a l’agricultura, el 38,5% a la indústria, el 10,9% a la construcció i el 46,9% als serveis. El mateix any, el nombre total de jubilats o pensionistes era de 10.993, xifra que representava el 23% del cens de la comarca. A partir de la segona meitat del segle XX començaren a ésser abandonades les terres de l’alta Garrotxa (el 1956 ja el 36% dels masos eren abandonats, i actualment, més del 50%). Aquesta tendència a la despoblació es generalitza en tota la comarca pel damunt dels 600 m d’altitud. Els nuclis de població concentrada són molt poc importants.

Fins al segle XVIII els conreus foren els tradicionals dels països mediterranis: cereals, vinya i oliveres. A partir del segle XVIII s’introduí el del blat de moro i de les patates, i el de la vinya i de les oliveres experimentaren un retrocés. Al segle XIX hom feu una nova plantació de vinya en el moment de la crisi de la fil·loxera a França, però la durada fou curta, puix que el 1879 la fil·loxera penetrà per l’Empordà. Fins el 1960, aproximadament, els conreus seguien la rotació normal a base de blat i després blat de moro de rostoll amb fesols o naps o bleda-raves i blat de moro de primavera. La superfície conreada ha ant disminuint i el 1986 només ocupava el 13% de la superfície total de la comarca. El total de terres conreades el 2003 era de 8.900 ha (7.562 ha de secà i 1.338 h de regadiu). Els conreus principals foren els cereals (4.625 ha), especialment el blat de moro (2.472 ha), l’ordi (1.038 ha) i el blat (659 ha), i també se censaren 1.170 ha de farratge. És la primera comarca productora de blat de moro de secà de Catalunya. La ramaderia presenta una forta expansió i una acusada modernització tècnica, particularment pel que fa al porcí i el boví. El 2003, es comptabilitzaren 9.847 caps de bestiar porcí, 31.832 de boví (amb una producció lletera de 33.670 tones, que representava el 5,2% del total que es produïa a Catalunya), 28.319 d’oví i 2.214 de cabrú. Els boscs actualment són subexplotats, particularment els alzinars, dedicats en un altre temps a una intensa producció de carbó. Les primeres notícies de la indústria són del segle XV, que hi havia florents gremis de sastres, calceters, pelleters i paraires. La indústria tèxtil hi ha estat sempre la més important. El 1803 ja hi havia un miler de telers rodons dedicats a la producció de mitges, guants i barretines. Vinculada a aquesta indústria es desenvolupà la de tints. Els pelleters també hi han tingut força importància. La indústria paperera es localitza a Sant Joan les Fonts (al segle XIX hi havia nou molins paperers). En iniciar-se la lluita entre els partits carlí i liberal (1820) s’hi originà una forta emigració i una acusada decadència industrial. El 1880 hi començà a funcionar el primer teler mogut per vapor. A partir del 1914 s’hi inicià la producció de regenerats, base de la nova indústria olotina. La indústria imatgera, que tanta d’importància tingué fins el 1950, s’hi inicià a la fi del segle XIX. La indústria olotina rebé l’impuls decisiu després del 1940. Actualment el sector tèxtil (sobretot el de filats i gèneres de punt), l’alimentari (la indústria càrnia i lletera) i el metal·lúrgic (la metal·lúrgia de transformació) són els més importants. En un segon lloc hi ha els sectors de les arts gràfiques i el paper, i el químic i el dels plàstics. Predomina la petita empresa de menys de menys de 50 treballadors. L’activitat industrial es concentra a la ciutat d’Olot i els municipis veïns de Sant Joan les Fonts i Besalú. El turisme ha estat un motor per a la comarca en els últims anys, especialment el turisme rural. La Garrotxa disposava l’any 2003 de 67 residències cases de pagès amb 564 places, 884 places hoteleres i 2.965 places de càmping. El 23,2% de les empreses de serveis de la comarca es dedicaven a l’hostaleria i el nombre de restaurants era de 115 l’any 2000.

La història

De la prehistòria a la romanització

El procés del poblament prehistòric i antic de la Garrotxa no és gaire ben conegut, puix que les excavacions hi han estat escasses. Hi ha indicis del Paleolític (cova dels Ermitons de Sadernes), i vestigis de poblament de les primeres edats del metall, amb coves sepulcrals, com la cova del Bisbe, de Sales de Llierca, i també del temps de les transformacions dels indoeuropeus (necròpolis hallstàttica del pla de Gibrella, a Capsec). L’època ibèrica és coneguda a través de diversos poblats, a Besalú, Mieres, etc., i per troballes monetàries (tresorets de les Encies i de Segueró). Un plom escrit d’Empúries es refereix als olossitani, probable precedent del nom d’Olot, que devien dur els habitants de la comarca. La romanització es manifesta pel poblament rural en vil·les, com la de Can Ring, prop de l’actual Besalú.

Dels comtats medievals ençà

El territori que forma la Garrotxa correspon, juntament amb la vall de Camprodon, el Pla de Banyoles i la part de l’Alt Empordà des d’Agullana, Figueres i Bàscara cap a l’oest, al pagus

Pont d’entrada al poble de Besalú (Garrotxa)
© C.I.C. - Moià
o nucli primitiu del comtat de Besalú; en restava fora, altrament, la vall d’Hostoles i una part del terme de Sant Aniol de Finestres, que pertanyien al comtat de Girona. El sector sud-occidental de la comarca constituí el vescomtat de Bas, territori patrimonial dels antics vescomtes de Besalú. En la divisió del Principat de Catalunya en vegueries, vigent el 1304, la Garrotxa (excepte la vall d’Hostoles, que pertanyia a la vegueria de Girona) restà inclosa en la vegueria de Besalú. A la fi de l’edat mitjana Olot i les valls de Bianya i de Ridaura passaren a la vegueria de Camprodon, mentre que la demarcació passava a sotsvegueria de Besalú, dependent de la vegueria de Girona, que des del 1716 fou una alcaldia major (la capital de la qual, a causa de la decadència de Besalú, fou traslladada aviat a Figueres), dins el corregiment de Girona. Amb la divisió provincial, la Garrotxa restà dins la província de Girona, de la qual constituí un partit judicial (1835) amb capital a Olot, que ja feia temps que havia esdevingut centre econòmic d’una gran part de la comarca. El 1936, en la divisió de Catalunya decretada per la Generalitat, fou constituïda la comarca de la Garrotxa, amb els mateixos municipis que el partit judicial, excepte Sant Miquel de Campmajor, que fou atribuït al Gironès. El 1937 fou modificada la demarcació amb l’agregació de Dosquers, segregat de l’Alt Empordà. El 1969 tornà a modificar-se la demarcació quan el municipi de Bassegoda fou annexat oficialment al d’Albanyà (Alt Empordà) i el de Beget al de Camprodon (Ripollès).

Col·laboració: 
MBo
Llegir més...