La província romana Novempopulania rebé el nom actual dels gascons o vascons (vascó), que, procedents del vessant meridional dels Pirineus, s’hi establiren ja des del 561. El 602 el territori fou incorporat a Aquitània, sota el govern del duc gal·loromà Genialis, que fou reconegut com a tal pels germans Teodoric II de Borgonya i Teodored II d’Austràsia, els quals havien acabat de sotmetre els gascons. L’afebliment dels reis merovingis afavorí que aquests pobles recuperessin l’autonomia, i l’aliança amb els aquitans permeté la restauració de l’antic regne de Tolosa entre el 660 i el 670, regit pels ducs Fèlix, Llop I i el fill d’aquest, Eudes, que portaren una política d’expansió i d’autonomia. Eudes (o Odó) (mort el 735) assolí d’arribar fins al riu Loira (718). 'Abd al-Raḥmān ibn ‘Abd Allāh al-×Gāfiqī envaí les seves terres, però fou vençut a Poitiers (732) per Carles Martell. Fou succeït pel seu fill Hunald I (mort a Roma vers el 756), que hagué d’admetre la sobirania dels reis francesos. Mort Carles Martell (742), Hunald es revoltà, però fou vençut, abdicà i es féu monjo (745). El seu fill Gaifré (mort el 768) fou traïdorament assassinat. Els gascons, vençuts, pogueren retenir encara una migrada independència i elegir com a duc Llop II (mort el 774), oncle de Gaifré, el qual el 769 hagué de reconèixer la sobirania dels reis francesos i esdevingué el primer duc hereditari de Gascunya. Tot i això, Carlemany encara hagué de reduir a l’obediència el duc Sanç I, possible fill de Llop II, que s’intitulava príncep dels gascons, i s’esforçà per annexar-se Gascunya i s’afanyà a posar-hi bisbes i comtes addictes; així creà (781) el regne d’Aquitània, amb capital a Tolosa, que incloïa Aquitània i Gascunya. Els reis carolingis intentaren de col·locar-hi com a duc Seguí, comte de Bordeus, però en fou foragitat el 816. Els gascons continuaren la lluita i, arran de la desmembració de l’imperi Carolingi i de l’aparició del feudalisme, pogué formar-se un ducat de Gascunya —amb capital a Bordeus—, cada vegada més sòlid, que englobava la major part de Gascunya a l’època de Sanç II, dit Mitarra (mort el 864), suposat fill de Sanç I i germà del comte Asnar deçà Gascunya, que havia estat executat el 836. A la mort (vers el 926) del seu fill Garcia I el Corb —que el 887 havia estat desposseït, per poc temps, del ducat pel seu cosí germà Arnau de Perigord— es produí una divisió del ducat entre els fills d’aquest: Sanç III (mort el 977), com a hereu, retingué el títol ducal amb Bearn, les Landes i el litoral, Guillem obtingué el comtat de Fesenzac amb Armanyac i Auish (que passà als seus descendents, comtes també d’Armanyac i Gaure) i Arnau el comtat d’Astarac. El duc Guillem I (mort vers el 997), fill segon de Sanç III, derrotà els pirates normands a Taler (982), i en commemoració fundà el monestir de Sant Sever; inicià una política d’apropament als països de l’altre vessant dels Pirineus, esdevingué comte de Bordeus, en successió del comte Guillem el Bo, i adquirí l’Agenès i el Basadès. El seu fill Sanç V (mort el 1032) restablí el bisbat i la catedral de Lescar; en morir, sense fills, s’inicià una guerra de successió, que durà fins el 1052, quan Bernat I Tumapaler, comte d’Armanyac, vengué els seus drets al vencedor, Guiu Jofre I (mort el 1086), que el 1058 esdevingué duc d’Aquitània (Guillem VIII) i comte de Poitiers (Guillem VI), que era fill del duc Guillem V d’Aquitània i d’Agnès de Borgonya i fillastre de Brisca de Gascunya, germana de Sanç V. En el transcurs dels segles, del ducat de Gascunya s’anaren escindint els comtats de Bigorra, Fesenzac, Astarac (965), Gaure (920) i Pardiac (1020) i els vescomtats de Bearn, Lomanha, Oloron, Gabardà, Brulhès, Lupinhac, Dax, Tartàs, Zuberoa, Tursan, Marsan i Maremna. Des del 1058 Gascunya seguí la mateixa sort que el ducat d’Aquitània (o Guiena); el 1154 passà per enllaç als angevins o Plantagenet, reis d’Anglaterra, que el retingueren fins el 1453, que Carles VII de França el reuní a la corona. Abans, però, el ducat havia estat donat (1170) en dot a Elionor d’Anglaterra en casar-se amb Alfons VIII de Castella. El 1254 Alfons X de Castella renuncià el ducat i el cedí en dot a la seva germana Elionor de Castella, que es casà amb Eduard, fill hereu d’Enric III d’Anglaterra, la qual també renuncià els seus drets sobre Gascunya en favor del seu fill.