Fill i successor del comte Joan I i de Joana d’Albret. Durant la seva minoritat estigué sota la tutela del seu oncle el comte Mateu I de Comenge.
El 1434 es casà amb la infanta Elionor d’Aragó, filla del rei Joan II, i aquest els declarà successors al tron de Navarra (1455), després de desheretar el príncep de Viana i la infanta Blanca. Abans de la mort (1464) d’aquesta, que retingueren al castell d’Ortès, ja s’intitulaven prínceps de Viana. El 1436 renuncià, a petició del rei de França, a la qualificació de comte per la gràcia de Déu. El 1453 expulsà els anglesos de la Guiena, i en recompensa el rei erigí el comtat de Foix en comtat paria el 1458 i casà (1462) la seva filla Magdalena de França amb el vescomte Gastó III de Castellbò, fill de Gastó. El 1447 comprà el vescomtat de Narbona al vescomte Guillem III i el cedí (1468) al seu fill Joan I. El 1450 vengué la part montcadina de Vic i la baronia de Castellvell de Rosanes al rei de Catalunya-Aragó. El 1462 féu d’intermediari en el tractat d’aliança entre el seu sogre Joan II i Lluís XI de França, que li encarregà el comandament de l’exèrcit per alliberar la reina Joana Enríquez, assetjada a la força de Girona, i en tornar el recompensà amb la vila de Carcassona. El 1462 el seu sogre li lliurà, teòricament, Pallars, que havia estat confiscat al seu comte; d’altra banda, la generalitat havia confiscat tots els béns del de Foix a Catalunya i els havia lliurats al comte de Pallars. El 1465 fou nomenat lloctinent reial de Guiena i Llenguadoc i li fou lliurat el vescomtat de Zuberoa. El 1471, però, s’alià amb el duc Francesc II de Bretanya, esdevingut gendre seu, contra Lluís XI, i l’any següent, dissolta l’aliança, passà a Navarra, on es posà al capdavant del partit beaumontès, defensor dels drets de la seva muller.
El comtat de Foix assolí durant el seu govern l’època més àlgida de la seva història. Fou un personatge brillant, refinat i culte i molt afeccionat als torneigs (el 1455 organitzà a Barcelona el cèlebre torneig del cavaller del pi de les pomes d’or), i passà la seva vida intentant la formació d’un gran estat pirinenc entre França i Aragó.