Fill d’un periodista revolucionari i net de la socialista Flore Tristan. Residí amb la seva mare al Perú (1849-54). Casat amb una danesa el 1873, anava a dibuixar a l’Académie Colarossi. Dedicat a la borsa, pintava per gust, i el 1876 el Salon li admeté una obra. Des del 1880, introduït per Pissarro, exposà amb els impressionistes. El 1883, la crisi borsària l’obligà a viure de l’art. Visqué en la indigència, separat de la seva muller. El 1886 inicià les seves estades a Pont-Aven (fins el 1888), on convisqué amb Émile Bernard, Paul Sérusier, etc. En l’endemig viatjà a Panamà i a la Martinica (1887) i el 1888 passà uns quants mesos amb Van Gogh a Arle, fins que s’agreujà la salut mental d’aquest. Tornà a París, on feu amistat íntima amb el pintor català d’adopció Daniel de Monfreid, la correspondència amb el qual —publicada el 1919— constitueix un document important. El 1889 residí, amb Sérusier, a Le Pouldu, on fou protegit per un deixeble ric, l’holandès Meier de Haan. Del 1891 al 1901 residí a Tahití, llevat del parèntesi 1893-95, que tornà a Europa, i el 1901 se n’anà definitivament a les illes Marqueses. Partint de l’impressionisme, fou un dels pontífexs del sintetisme de l’escola de Pont-Aven. Durant la darrera etapa de la seva estada a Bretanya s’abocà a un primitivisme (Crist groc, 1889, Buffalo Albright Art Gallery), que mantingué fins al final en les seves obres de tema exòtic (Nafea foa ipoipo, 1892, col·l. Stächelin, Basilea; El cavall blanc, 1898, Musée d’Orsay, París; Maternitat, col·l. Rockefeller, Nova York; Pits amb flors roges, Metropolitan Museum, Nova York, etc.). El 1903 Ambroise Vollard organitzà una important exposició seva a París. La seva obra, superació de l’impressionisme per un art nou vivificat per l’acostament a l’art primitiu o popular i no exempt de simbolisme, influí decisivament sobre l’art del segle XX, especialment sobre el Picasso precubista i els expressionistes alemanys.
Noia tahitiana ajupida, de Paul Gauguin
© Corel Professional Photos
Pintor francès.