i Charles De Gaulle | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Charles De Gaulle

Història    Militar
Charles De Gaulle (1967)
© Bundesregierung / Ludwig Wegmann
història militar hist mil i història hist
Militar i estadista francès.
Lilla, 22 de novembre de 1890 — Colombey-les-deux-Églises, Xampanya, 9 de novembre de 1970

Graduat a l’escola de Saint-Cyr, intervingué en la Primera Guerra Mundial, on fou ferit i fet presoner pels alemanys (1916), i posteriorment fou membre del consell superior de guerra del mariscal Pétain (1925). Important teòric de l’exèrcit blindat, en començar la Segona Guerra Mundial manà la quarta divisió cuirassada, fou ascendit provisionalment a general de brigada i més tard a sotssecretari d’estat per a la defensa nacional i la guerra. Quan pel juny del 1940, consumada la desfeta de l’exèrcit francès, Pétain demanà l’armistici als alemanys, De Gaulle fugí a Londres, llançà la cèlebre proclama radiada del 18 de juny i organitzà tot seguit el moviment France Libre. Constituí (juny del 1944) el govern provisional de la República Francesa, reconegut per nombroses colònies franceses i per les potències aliades, i entrà, victoriós, a París el 25 d’agost de 1944. Acabada la guerra, l’assemblea constituent el nomenà president del govern provisional (novembre del 1945), però dimití (gener del 1946) per desacords amb la política partidista imperant. Aleshores fundà el grup Rassemblement du Peuple Français, que no obtingué la majoria a les eleccions legislatives del 1951. El 1958, en plena crisi de la IV República, després del putsch militar a Algèria, De Gaulle fou cridat a formar nou govern. A partir d’una nova constitució (la V República), que augmentava considerablement les atribucions del president, De Gaulle, elegit com a tal, refermà el seu poder personal i començà una política basada en la pacificació colonial, el desenvolupament econòmic i social, l’europeisme i la independència nacional francesa respecte als grans blocs. Criticà durament la política nord-americana al Vietnam, vetà l’ingrés de la Gran Bretanya a la CEE i inicià una política d’obertura a l’est. Malgrat els successius èxits electorals, el seu prestigi decresqué a mesura que les contradiccions socials de la societat francesa s’anaven agreujant, i li calgué ja una segona volta en les eleccions presidencials del 1965, enfront de François Mitterrand. Els fets del Maig del 1968 acabaren de fer minvar el seu prestigi i, amb motiu de la derrota política al referèndum sobre el regionalisme, dimití (1969). Escriví obres històriques i unes Mémoires (1954-59).

Col·laboració: 
BRi
Llegir més...