i Generació del 98 | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Generació del 98

literatura lit
Nom donat al grup d’intel·lectuals espanyols sorgit al final del s. XIX i principi del XX, caracteritzats inicialment per la contestació a l’Espanya de la Restauració.

La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup. Hom sol incloure-hi, entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el novel·lista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el dramaturg Jacinto Benavente. Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Hom hi associa pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. El concepte de generació, àmpliament difós per Azorín, ha estat sovint posat en dubte a causa de l’heterogeneïtat dels membres del grup, tant pel que fa a edat com, sobretot, per les orientacions ideològiques, d’expressió i d’interessos. No obstant això, alguns trets més o menys comuns els donen una certa unitat: així, en la trajectòria de molts d’aquests intel·lectuals hom pot constatar una primera etapa de reformisme radical o fins i tot revolucionària, que durà fins devers l’any 1905 i que donà pas a la integració en la vida cultural espanyola de l’època, circumstància que els decantà envers un conservadorisme declarat (Azorín) o un individualisme anarquitzant i apolític (Baroja). L’actitud contemplativa, en molts casos nihilista, i la manca de voluntat d’intervenció en la realitat es reflectí en la preponderància de l’irracionalisme a les manifestacions d’aquests autors, que es mogueren entre l’esteticisme, l’elucubració metafísica (Unamuno) o l’acció per l’acció (Baroja). En el terreny dels continguts, en constitueix un tema recurrent la mitificació d’una certa idea d’Espanya, l’espiritualitat dolguda de la qual reivindicaren com a signe d’identitat enfront del cientifisme i del progressisme de caire europeista. Aquesta concepció d’Espanya fou identificada amb Castella, la història, el paisatge, el caràcter i la llengua de la qual la Generació del 98 revisà o recreà amb una dosi considerable de nostàlgia. La relació d’aquests intel·lectuals amb els pobles no castellans de l’estat fou ambivalent i de vegades de clara animadversió. En el cas de Catalunya, els contrasts (ben patents en les controvèrsies entre J. Maragall i Unamuno), s’accentuaven per la vocació política, positivista i europeista del catalanisme. Els antecedents i les fonts intel·lectuals de la Generació del 98 són molt diversos: cal relacionar-los, d’una banda, amb escriptors crítics del s. XIX com Mariano José de Larra i Ángel Ganivet (citat també sovint com a membre del grup), amb el regeneracionisme de Joaquín Costa (bé que sense el positivisme d’aquest) i amb el Modernisme de final de segle, però també amb els valors projectats per la pintura d’El Greco i amb la mística castellana. Fora de l’àmbit hispànic, reberen influències de Nietzsche i de Schopenhauer.

Llegir més...