En la joventut fou membre del Partit Comunista (1948-56), que abandonà per la seva posició crítica envers l’estalinisme. Graduat per l’École Normale Superieure, el 1954 ingressà per oposició a l’ensenyament públic, on exercí fins el 1963, que passà a la Sorbona com a professor ajudant. Posteriorment entrà a l’École Pratique d’Hautes Études, on fou primer director d’estudis de semiòtica literària i després director de recerca fins a la jubilació (1994). Deixeble de Roland Barthes, fou un dels representants més destacats de l’anomenada “nova crítica” centrada en l’anàlisi estructural i les formes literàries, conjuntament amb Tzvetan Todorov, amb el qual cofundà el 1970 la revista Poétique, que dirigí fins el 1978. Entre les seves principals aportacions teòriques cal esmentar els desenvolupament teòric de la narratologia i el concepte de transtextualitat, que entén com l’estudi de tot allò que en un text el posa en relació amb un altre text de manera explícita o implícita. La seva obra assagística, centrada en l’anàlisi literària o estètica en general, comprèn Figures (5 volums, 1966, 1969 i 1972, 1999 i 2002), Mimologiques, voyage en Cratylie (1976), Introduction à l’architexte (1979), Palimpsestes, la littérature au second degré (1982), Nouveau Discours du récit (1983), Seuils (1987), Immanence et trascendence (1994), La Relation estéthique (1994), Métalepse (2004), Bardadrac (2006), Discours du récit (2007), Codicille (2009), Apostille (2012), Épilogue (2014) i Postscript (2016).