Genguis Kan

Timügin
Temüjin
Čingiz-Khan (mn)
(Xita, Sibèria oriental, 1167 — Gansu, 18 d’agost de 1227)

Títol, que significa ‘sobirà universal’, adoptat per Temüjin, fundador de l’imperi mongòlic.

Pertanyia a una tribu mongola, de religió xamanista, que havia dominat la Mongòlia oriental fins que, a mitjan segle XII, fou gairebé anorreada pels tàtars. Trobà refugi a l’Ulaanbaatar, entre la tribu nestoriana comandada per Togrïl Beg (el Preste Joan de Marco Polo). Ajudat per aquest i al capdavant d’un exèrcit temible inicià diverses campanyes, que el conduïren a l’extermini dels seus rivals (tàtars, 1198-1202; karaits, 1203; etc.). El 1206 fou elegit cap suprem de tota la Mongòlia per l’assemblea dels prínceps mongols i emprengué la conquesta de la Xina, dominada pels tanguts i pels tungús (presa de Pequín, 1215). A l’oest s’enfrontà amb els xas de Coràsmia, a qui arrabassà Bukhara (1219) i Samarcanda (1220), mentre que les seves tropes arribaven a l’Azerbaidjan i a la Rússia meridional. El 1221 passà l’Oxus i entrà a Balkh; saquejà també Ghaznī, Herat i Merv.

L’èxit de Genguis Kan, ultra als seus dots de guerrer, fou degut a l’organització que proporcionà el rudiment de llei imperial mongòlica (yasa) donada al conglomerat de tribus que unificà. El seu imperi (de la mar Càspia fins a Corea) no durà gaire, ja que, en morir, el repartí entre els seus fills.