Gènova s’eleva sobre els pendents de l’amfiteatre muntanyós que envolta el golf del seu nom, al fons del qual hi ha el port, el primer d’Itàlia i un dels més importants d’Europa, sortida a la mar de l’àrea industrial de la plana occidental del Po. Els barris antics s’esglaonen per damunt del port, mentre noves àrees residencials s’instal·len encara més amunt. La població s’ha incrementat, a causa de la forta immigració: de 151 348 h el 1861 passà a 607 650 h el 1931. L’expansió urbana ha comportat l’annexió de nombrosos municipis veïns. El centre de negocis s’estén entorn de la Piazza de Ferrari. Les àrees industrials són als districtes de Bolzaneto, Borzoli, Cornigliano, Rivarolo, Sampierdarena i Sestri, a part les importants instal·lacions al voltant del port. La majoria de les transaccions comercials del port de Gènova tenen lloc en el seu rerepaís, constituït per la vall del Po, i també per Suïssa. La indústria es dedica principalment als sectors metal·lúrgic i mecànic: construcció naval, tallers ferroviaris i foneries. També hi ha indústries químiques, alimentàries i de la confecció. Refineries de petroli. Té aeroport internacional. Centre d’ensenyament superior: Università degli Studi di Genova, fundada el 1471, i escola nàutica.
El patrimoni arquitectònic
De les esglésies de Gènova cal esmentar la catedral de San Lorenzo (segles XI-XVI), Santa Maria di Carignano, de G. Alessi (1552), i Sant’Ambrogio, de P. Tibaldi (1597). Dels palaus es destaquen el palau Bianco (segles XVII-XVIII) i el Rosso (1697), ambdós actualment galeries de pintura. N’és cèlebre també el cementiri (segle XIX).
La història
Antiga capital de la Ligúria, Gènova fou conquerida per Roma l’any 222 aC. Fou ja seu episcopal durant el Baix Imperi, domini bizantí des del 533 i longobard des del 641. Des del 774 passà a l’imperi Carolingi, i dissolt aquest, a la Marca Obertenga i a l’imperi Germànic. La ciutat inicià llavors el camí vers l’autonomia sota la direcció de la Compagna, associació mercantil i de mútua defensa de la petita noblesa i la burgesia locals que, amb els seus cònsols, donà els primers quadres dirigents al comú naixent. El 1056 el bisbe, el vescomte i la noblesa local renunciaren llur jurisdicció, que fou assumida pel comú, el qual també s’independitzà políticament dels marquesos i de l’imperi Germànic, fet que donà lloc al naixement de la república de Gènova. Amb la decadència de la república caigué sota la influència espanyola, però conservà l’autonomia. Al segle XVII lluità contra la casa ducal de Savoia, que n’intentà, sense èxit, l’ocupació. Sotmesa a Bonaparte (1797), seguí la sort de l’Imperi. Restà sota el domini dels Savoia (1815) fins que fou inclosa en l’estat italià el 1861 i inicià una època de progrés i de desenvolupament.