Vida
Fill de mare alsaciana i pare suís establerts a Valls, s’educà en un ambient cultural català. Era germà del polític Carles Gerhard. A dotze anys el seu pare l’envià a Lausana (Suïssa) per ampliar els estudis i entrar en una escola de comerç, però la seva vocació musical era molt forta i a l’edat de disset anys es traslladà a Munic i ingressà a l’Acadèmia Reial, on estudià amb Walter Courvoisier. L’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914), frustrà els seus plans i retornà a Valls; seguidament es traslladà a Barcelona, on estudià piano (amb Enric Granados i Frank Marshall), composició i musicologia (amb Felip Pedrell) durant els anys 1916-21. L’any 1920 compongué la primera obra, L’infantament meravellós de Scherazada, cicle de cançons dedicat a la seva condeixebla de piano, la soprano Conxita Badia, amb qui mantingué una ferma amistat durant tota la vida. Poc després compongué un Trio amb cert regust d’impressionisme francès i 7 Haiku, obra amb què s’allunyà decididament de l’escola francesa i començà a crear un llenguatge musical força més expressiu.
En aquella època la música experimentava canvis molt profunds i Gerhard arribà al convenciment que calia perfeccionar la seva formació: el 1923 es traslladà a Viena per estudiar amb Arnold Schönberg, amb qui continuà treballant més tard a Berlín fins el 1928. Tot i que en aquell moment Schönberg estava desenvolupant el seu procediment de composició amb dotze tons, conegut com dodecatònic, no fou aquest el mètode que ensenyà al seu deixeble, sinó que el feu aprofundir el significat dels recursos de l’harmonia tradicional i, sobretot, desvetllar la seva creativitat personal i el seu sentit autocrític davant l’obra. Schönberg fou un pedagog d’excepció i no hi ha cap dubte que el seu mestratge fou cabdal per a Gerhard, que retornà a Barcelona el 1929 amb una sòlida formació, en un moment difícil per la crisi econòmica i la incertesa del període final de la Dictadura de Primo de Rivera. Inicialment es dedicà a traduir de l’alemany per a l’Editorial Labor i a escriure articles sobre música a la revista Mirador. El 1930 es casà amb Leopoldina (Poldi) Fechtegger, que havia conegut a Viena i que constituí un lleial i ferm suport durant tota la seva vida. En restablir-se la Generalitat el 1931 fou nomenat professor de música de l’Escola Normal de la Generalitat i treballà a la secció de música de la Biblioteca de Catalunya, on col·laborà en tasques musicològiques amb Higini Anglès. Fou també membre del Consell de la Música de la Conselleria de Cultura. Dels seus estudis musicològics sorgiren la transcripció i la publicació dels Sis quintets d’Antoni Soler i de l’òpera La Merope de Domènec Terradelles.
Esdevingut una figura destacada de la vida musical i cultural catalana des del seu retorn, ja el 1929 l’Associació de Música da Camera li dedicà un concert monogràfic on presentà les seves darreres obres, entre les quals el Quintet de vent. Participà en la creació de l’agrupació Amics de l’Art Nou (ADLAN) al costat de J. Prats, J. Miró, J.V. Foix i J.Ll. Sert, entre d’altres, i aquesta entitat també li dedicà un concert d’homenatge el 1933. Gestionà la vinguda i estada de Schönberg a Barcelona (1932) i feu venir Anton Webern a dirigir concerts al capdavant de l’Orquestra Pau Casals (1934). Juntament amb J. Prats i R. Gomis, el 1935 fundà Discòfils Associació pro Música per tal de difondre els bons enregistraments i fer produccions de tiratge limitat per al públic minoritari interessat en obres no incloses en els projectes comercials de les companyies discogràfiques. Sens dubte, el prestigi de Gerhard a la SIMC (Societat Internacional de Música Contemporània) contribuí a que aquesta organització celebrés el Festival del 1936 a Barcelona. Restà en aquesta ciutat durant tota la Guerra Civil, fins que fou ocupada per les forces franquistes, sense interrompre l’activitat compositiva; així, el 1938 l’Orquesta Nacional de Conciertos li estrenà a Barcelona Albada, Interludi i dansa, de recent composició. El gener del 1939 marxà amb la seva dona a París, on residí durant uns quants mesos, i finalment al juny s’establiren a Cambridge (Gran Bretanya) gràcies a un ajut que li oferí la universitat, on residiren la resta de la seva vida.
Els inicis no resultaren gens fàcils ja que a la seva qualitat d’exiliat s’afegí l’esclat, al cap de pocs mesos, de la Segona Guerra Mundial. Gerhard hagué de retornar als treballs de supervivència, que en aquesta ocasió procedien majoritàriament de l’emissora pública British Broadcasting Corporation (BBC), a la qual restà vinculat la resta de la seva vida, com ara la participació en programes de divulgació musical en castellà i sobretot la reorquestració i creació de fantasies sobre fragments de sarsueles destinats a programes per a l’Amèrica Llatina, treballs que signava amb el pseudònim de Joan Serrallonga. Un cop acabada la guerra, les col·laboracions amb la BBC milloraren quant a la qualitat i obtingué la direcció de programes rellevants, com ara la realització d’una àmplia i profunda visió de la història de la música espanyola, o bé encàrrecs de composició d’obres pròpies. Adaptat al nou país i consolidada la seva situació, el 1958 arribà a disposar d’un habitatge amb un ampli estudi, on amb el suport de la BBC pogué instal·lar un laboratori de música electroacústica, mitjà que havia començat a utilitzar a partir del 1954, i que li fou molt útil per a la realització dels nombrosos encàrrecs de músiques per al teatre, films, documentals, etc.
El 1955 tingué un èxit important amb l’estrena de la Simfonia núm. 1 al Festival de la SIMC de Baden-Baden, i el 1959 l’orquestra de la BBC li estrenà la Simfonia núm. 2 a Londres. El seu nom començava a ésser valorat en l’àmbit internacional i en conseqüència rebé encàrrecs de la Fundació Koussevitzy, del Festival de Cheltenham, de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, etc. El 1960 adoptà la nacionalitat britànica i el mateix any viatjà a l’Amèrica del Nord per impartir cursos de composició a la Universitat de Michigan, activitat que repetí l’any següent, en què impartí un curs al Berkshire Centre de Templewood. En els dos viatges rebé propostes per a quedar-se als Estats Units, que declinà. El 1968 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Cambridge. Durant els anys d’exili passà moltes vegades les vacances a la costa catalana, on rebia únicament la visita dels amics més íntims, atès el malmès estat de salut provocat per una afecció cardíaca que finalment posà fi a la seva vida el gener del 1970.
L’obra
L’obra de Gerhard és marcada pels tràgics esdeveniments que envoltaren la seva existència, que no li permeteren desenvolupar l’activitat creativa amb serenitat d’esperit fins els darrers quinze anys de la seva vida. No obstant això, no deixà mai, ni en els pitjors moments, de compondre. Tan bon punt arribà a Barcelona, en acabar els estudis, escriví una col·lecció de 14 cançons populars catalanes de les quals n’orquestrà sis que estrenà Conxita Badia amb l’Orquestra Pau Casals el 1931 i que l’any següent presentà al Festival de la SIMC a Viena. El 1932 compongué la primera obra de grans dimensions, L’alta naixença del rei en Jaume, cantata sobre text de Josep Carner, que s’estrenà fragmentada al Festival de la SIMC del 1933 a Amsterdam; en aquesta obra començà a utilitzar elements extrets de la tonalitat clàssica combinats amb melodies modals.
Seguí després Ariel, ballet sobre un guió de Josep Vicenç Foix i decorats de Joan Miró. L’obra, que obtingué el premi Isaac Albéniz de la Generalitat de Catalunya (1935), no arribà a representar-se mai en vida seva, bé que en forma de suite es presentà al Festival de la SIMC de l’abril del 1936 a Barcelona, dirigida per Hermann Scherchen. El mateix coronel Wassili de Basil, empresari dels Ballets Russes, que havia trobat massa simfònica la música d'Ariel per a ballet, encomanà a Gerhard i a Ventura Gassol un ballet català inspirat en les festes del foc de Sant Joan. Soirées de Barcelona quedà enllestida a França a l’inici de l’exili, just quan De Basil dissolgué la companyia i la seva estrena quedà frustrada. Ariel no s’estrenà fins el gener del 2011, interpretada al Centre Cultural de Valls. Pel que fa a Soirées de Barcelona, l’any 1972 l’Orquestra Simfònica de la BBC en presentà una versió amb alguns moviments en forma de suite. El 1995 l’estudiós de l’obra de Gerhard Calum MacDonald n’adaptà una versió per a concert que estrenà al setembre de l’any següent l’Orquestra Filharmònica de la BBC.
En establir-se a Cambridge, Gerhard començà una nova etapa en la qual hagué d’acceptar treballs d’orquestració d’obres que no li interessaven, però que contribuïren al seu gran domini en la utilització de l’orquestra; es veié també obligat en certa manera, a conseqüència de la seva situació professional, a compondre una sèrie d’obres amb tots els tics de la música hispànica a les quals, però, no deixà d’introduir gestos personals amb forta vivacitat rítmica i embolcallades amb una sumptuosa orquestració, com ara la Suite del ballet Alegrías, i Danses de ‘Don Quixot’; també són d’aquesta època, encara que més personals, la simfonia Homenatge a Pedrell, composta amb temes de La Celestina de Pedrell, el ballet Pandora i l’òpera en tres actes The Duenna, amb llibret de Sheridan, obra que el compositor no arribà a veure mai en escena ja que no s’estrenà fins el 1992 a Madrid i a Barcelona.
Un cop acreditat com a compositor, durant la dècada de 1950 feu un gir cap a camins més personals en la concepció de l’obra, així com en la tècnica compositiva, que culminà amb la Simfonia núm. 1, acabada el 1953. A partir d’aquí, Gerhard abandonà la tècnica tonal i consolidà el procediment serial de dotze tons amb la particularitat que no l’utilitzà de manera temàtica a la manera de Schönberg, sinó com a codi combinatori tot fent ús de segmentacions i permutacions de la sèrie, i, a més, no el limità a les alçades sinó que en feu una extensió a les relacions temporals. Els elements mètrics, rítmics, seqüencials, són estrictament relacionats amb les successions de tons i d’aquesta manera dotà la seva música d’una incontestable coherència “formal”. Forma, per a Gerhard, no és un substantiu sinó un verb que significa formar i és, per tant, l’element cohesiu del procés de composició. Inicià així un camí que sintonitzà més amb les idees dels compositors joves sorgits després de la guerra que amb les de la seva pròpia generació i que el menà a la creació de les seves obres mestres.
El 1959 compongué la Simfonia núm. 2 i seguidament la Simfonia núm. 3 ‘Collages’, subtitulada així perquè inclou una part electroacústica elaborada al laboratori que s’imbrica en la massa orquestral, a la qual dona un singular relleu; després d’aquestes seguiren encara Concert per a orquestra, Epithalamion i Simfonia núm. 4, ‘Nova York’, que formen en conjunt un dels corpus més sòlids i originals de la música orquestral europea de la segona meitat del segle XX. Menció a part mereix La pesta per a narrador, cor i orquestra, sobre text d’Albert Camus, estrenada a Londres el 1964; no és una peça amable sinó que, ben al contrari, produeix una forta sotragada a qui l’escolta en mostrar-li d’una manera punyent els horrors de la pesta, que en essència són la pèrdua de la llibertat humana, l’empresonament de la ment i l’exili en cos i ànima; és una tragèdia col·lectiva expressada pel narrador i el cor amb una intensa força dramàtica amplificada per l’extraordinari relleu sonor de l’orquestra, d’inusitada eficàcia. Entremig d’aquesta considerable producció simfònica compongué una sèrie de peces de rara bellesa per a petits conjunts instrumentals, riques de contrastos rítmics i coloració tímbrica que són autèntiques joies musicals, com Concert per a 8, Hymnody, Gemini, Libra i Leo, que fou la seva darrera obra.
Obres principals
Música escènica
Ariel, ballet (1934); Soirées de Barcelona, ballet (1936-38); Don Quixot, ballet (1940-41); Alegrías, ballet (1942); Pandora, ballet (1943-44); The Duenna, òpera (1945-47).
Orquestra
Ariel (1935); Albada, interludi i dansa (1936); Simfonia ‘Homenatge a Pedrell’ (1941); Pedrelliana (1941); Suite núm. 1 del ballet Don Quixot (1941); Suite del ballet Alegrías (1942); Suite del ballet Pandora (1945); Suite núm. 2 del ballet Don Quixot (1947); Danses del ballet Don Quixot (1947); 5 simfonies (núm. 1, 1952-53; núm. 2, 1957-59; núm. 3, Collages, orquestra, cinta, 1960; núm. 4, Nova York, 1967; núm. 5, inacabada, 1969); Concert per a orquestra (1965); Epithalamion (1966); Metamorfosis (1967-68).
Música vocal
L’infantament meravellós de Scherazada, soprano/tenor, piano (1917; J.M. López-Picó); 7 Haiku, soprano/tenor, flauta, oboè, clarinet, fagot, piano (1922; J.M. Junoy, revisió 1958); 14 cançons populars catalanes, soprano/tenor, piano (Badia d’Agustí, 1928); L’alta naixença del rei en Jaume, soprano, baríton, cor, orquestra (1932; Carner); Cançons i arietes, soprano, piano (1936); Cancionero de Pedrell, soprano, piano (1941); Por do pasaré la sierra, soprano/tenor, piano (1942); Sis tonadillas, soprano/tenor, piano (1942); Set cançons de vihuela, soprano, piano (1942); Sevillanas, soprano/tenor, piano (1943); Akond of swat, mezzosoprano/baríton, 2 percussió (1954); Sis cançons populars franceses, soprano, piano (1956); Cantares, soprano/tenor, guitarra (1956); La peste, narrador, cor, orquestra (1963-64; Gerhard segons Camus).
Cambra
Piano trio,violí, violoncel, piano (1918); Quintet de vent, flauta, oboè, clarinet, trompeta, fagot (1928); Pandora, 2 pianos (1942-43); 2 quartets de corda (núm. 1, 1950-55; núm. 2, 1960-62); Viola sonata, viola, piano (1950); Cello Sonata, violoncel, piano (1956); Gemini, violí, piano (1966); Libra, flauta, clarinet, guitarra, percussió, piano, violí (1968).
Conjunt instrumental
Dues sardanes, 11 instruments (1928); Nonet, quintet de vent, trompeta, trombó, tuba, acordió (1956-57); Concert per a 8, flauta, clarinet, mandolina, guitarra, acordió, percussió, piano, contrabaix (1962); Hymnody, 2 percussió, 2 piano, instruments de corda (1963); Leo, 2 percussió, piano/celesta, violí, violoncel (1969).
Solo
Dos apunts, piano (1921-22); Danses de ‘Don Quixot’, piano (1940-41); Capriccio, flauta (1949); Tres impromptus, piano (1950); Fantasia, guitarra (1957); Chaconne, violí (1959); Sonatine à Carlos, piano (inèdita, estrena 2019).
Solista i orquestra
Concert per a violí i orquestra (1942-45); Concert per a piano i cordes (1951); Concert per a clave, cordes i percussió (1955-56).
Música electroacústica
Audiomobiles I, II ‘DNA in reflection’, III, IV (1958-63); Plany per a la mort d’un torero, narrador, cinta (1959; Lorca); Deu peces (1961); Calígula (1961); Sculptures I-IV (1963).
Música per a cinema
Secret People (Thorold Dickinson, 1952); Guerra en el aire (pel·lícules documentals de la TV de la BBC, 1952); This Sporting Life (Lindsay Anderson, 1963).
Música incidental
Engheno novo, breu cançó portuguesa, mezzosoprano, orquestra (1943), 10 obres per a teatre, 21 obres per a ràdio
Projecció a Catalunya i reconeixement
L’any 2008 la Generalitat de Catalunya creà el Centre Robert Gerhard, destinat a promoure i difondre el patrimoni musical català, amb seu a l’Auditori de Barcelona. Organitzats per la Generalitat de Catalunya, el 1996 se celebrà el Centenari Robert Gerhardt i, en ocasió del cinquantenari de la seva mort, l’Any Robert Gerhard (2020-21), durant els quals es dugueren a terme conferències, debats, concerts i recitals i altres activitats per a donar a conèixer el compositor i la seva obra. A banda d’acollir el Fons Robert Gerhard, l’Institut d’Estudis Vallencs ha estat també un notable impulsor de les activitats per a la difusió de l’obra del compositor: el 2012 organitzà, juntament amb altres institucions, el primer Congrés Internacional Robert Gerhard, que es desenvolupà entre Valls i Barcelona, i el 2016 les jornades internacionals sobre Gerhard en ocasió del 120è aniversari del seu naixement. El 1985 s’inaugurà a Valls l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard.
Bibliografia
Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard y su obra, Universidad de Oviedo, Especialidad de Musicología, Servicio de Publicaciones, Oviedo 1987.
Homs i Oller, Joaquim; Crespí i Gonzàlez, Joana: Robert Gerhard i la seva obra, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1991
Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard, Editorial Labor, Barcelona 1992
Centenari Robert Gerhard (1896-1996), Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona 1996
Monty Adkins i Michael Russ (ed.): The Roberto Gerhard Companion Routledge (2013).
Paine, Richard Peter: Hispanic traditions in twentieth-century catalan music, with particular reference to Gerhard, Mompou and Montsalvatge, The British Library, Boston 1985.
Sproston, Darren: Gerhard’s serial technique with reference to his symphonies and “Concerto for orchestra”, University of Sheffield 1991
Soler i Ramos, Antoni; Gerhard i Ottenwaelder, Robert; Anglès i Pàmies, Higini: Sis quintets per a instruments d’arc i orgue o clave obligat, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1933