i Ghana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ghana

Nom oficial deRepublic of Ghana (en)
Nom oficial deRepublic of Ghana (en)
La Costa d’Or del golf de Guinea, on es troba Accra, la capital de Ghana
© Corel Professional Photos
Estat de l’Àfrica occidental, entre la Costa d’Ivori a l’W, Burkina Faso al N i el NW, el Togo a l’E i el golf de Guinea al S; la capital és Accra.
Població: 
25.249.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
238.533 km2

La geografia

El relleu de Ghana és poc acusat: la meitat del territori no arriba als 150 m. Al S s’estén una plana solcada per nombrosos rius, que s’eleva gradualment fins a l’altiplà central, d’uns 900 m; n'ocupa el NE la vasta plana formada pel Volta i els seus afluents. El clima és tropical, amb dues estacions humides (de març a juliol i de setembre a novembre). Les temperatures són altes i constants, i les pluges, abundants a la zona litoral, mentre que cap al N l’oscil·lació tèrmica s’accentua i les pluges disminueixen per la influència del harmattan, vent sec i càlid del desert. El bosc tropical dens s’estén des de la costa, baixa i pantanosa, fins a l’altiplà central; el N d’aquest i la part septentrional són coberts per bosc clar i sabana (arbrada i herbàcia). L’agricultura, base de l’economia, ocupa més de la meitat de la població activa i participa en una meitat en l’exportació. Ghana és el tercer país productor mundial de cacau. Conrea altres productes d’exportació: cafè, oli de palma, cocos, bananes, ananàs, cacauets, tabac, cotó i canya de sucre, però rarament aconsegueix d’exportar-los, car sol fallar la comercialització del producte. Produeix per al consum local cereals (mill, melca, arròs, blat de moro), mandioca, nyam, taro, hortalisses (tomàquets, cebes, albergínies), cítrics i llegums. És important l’explotació forestal (fusta —caoba i sapel·li— i cautxú) i la pesca fluvial i marítima. La ramaderia hi té un paper poc important.

Dones treballant en un nucli rural de Ghana
© Corel Professional Photos
Ghana té grans recursos miners: or (n'és el primer productor de l’Àfrica occidental), manganès (mines de Hsuta, Hotopo, etc), diamants, bauxita (Awaso) i sal. Davant el litoral hom descobrí, a més, petroli el 1970 i gas natural el 1980. Hi ha indústria de l’alumini, acereries, una refineria de petroli a Tema, indústria mecànica, alimentària (sucre, xocolata, oli, olis de palma i de copra, farina, cervesa i altres begudes i cigarretes), productes farmacèutics i tèxtils. El 1966 fou inaugurada, en el Volta, la presa d’Akosombo, amb una potència instal·lada de (912 000 kW, del milió que en té el país. Una altra gran resclosa, el Volta Dam, origina un pantà de 8 482 km2, un dels més extensos del món, que disposa d’un port fluvial i una foneria de bauxita i que permet certa exportació d’electricitat. Ghana disposa d’uns 35 000 km de carreteres i pistes. Els ports principals són Takoradi i Tema (port d’Accra), l’únic important que, juntament amb la navegació pel Volta, discuteixen les mercaderies al ferrocarril. Hi ha aeroports a Takoradi, Tamale, Kumasi i Accra, l’únic internacional. La balança comercial és deficitària. Fora del cacau i de l’or, l’única exportació important és la de fusta. Importa principalment maquinària i material de transport, petroli, productes químics, manufactures de base i aliments, de la Gran Bretanya, Nigèria, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica. Els clients principals són la Gran Bretanya, els Estats Units i Alemanya. La balança de serveis també és deficitària i la de pagaments no s’equilibra malgrat les transferències de capitals i els ajuts procedents d’altres països. Ghana, que havia estat un dels estats fmés rics d’Àfrica, ha anat perdent posicions per les malvestats naturals (secades, incendis), les fluctuacions del preu del cacau i, sobretot per la mala política econòmica que, entre els anys 1978-83 mantingue el cedi a 2,75 dòlars i donà lloc a un creixement negatiu que el 1983 arribà a l’11,1%. Per tal de posar-hi remei, el pla quadriennal del 1983-86, finançat pel FMI, establia la liberalització dels preus i el canvi de moneda realista (el 1986 el cedi se situava al voltant de 60 respecte el dòlar).

País d’un fort creixement demogràfic, ha triplicat la població d’ençà del 1948 (4118450 h [1948], 6690730 h [1960], 8545561 h [1970], 12205574 h [1984]), per raó del creixement natural (32,4‰ anual el 1980-85). La densitat és mitjana (51 h/km2), amb una forta concentració al sud i al centre, a causa de la importància del conreu del cacau. Les ciutats principals (Accra, Kumasi, Tamale i Sekondi-Takoradi) superen els 100000 h; la proporció de població urbana (31%) el converteix en un dels països més urbanitzats de l’Àfrica occidental. La població és formada per grups de negres sudanesos, entre els quals predominen els àkans (44%), els mole-dagbanis (17%) i els ewes (13%). Hi són parlats diversos dialectes sudanesos, però la llengua oficial és l’anglès. El 63% de la població és cristiana, de la qual el 28% és protestant; el 19% és musulmana i el 21% animista. Antiga colònia britànica amb el nom de Costa d’Or, és independent des del 1957, i des del 1960 és una república associada al Commonwealth. Després del cop d’estat del 1981 la constitució del 1970 és suspesa i els poders executiu i legislatiu són en mans del Consell Provisional de Defensa Nacional, que governa per decret. Ghana és membre de l’ONU, del Commonwealth, de l’OUA i de la CEDEAO.

La història

Des del seu descobriment (Álvaro de Esteves, 1471), el litoral de Dhana fou regularment visitat pels portuguesos, que l’anomenaren Costa d’Or i hi establiren factories. A la darreria del s XVI foren desplaçats pels anglesos i els holandesos, i al s XVII pels francesos, els danesos i els suecs; llur activitat es basà fonamentalment en el tràfic d’esclaus i d’or. Les lluites entre ells acabaren amb el triomf britànic. El 1874 les autoritats de Londres declararen colònia de la corona la franja costanera, ocupada pels pobles fantis, i emprengueren la submissió del territori aixanti, incorporat a la colònia el 1901, després d’una dura guerra. La participació de la població autòctona en el govern del país, iniciada els anys 1920-30, s’incrementà després de la Segona Guerra Mundial i conduí gradualment a la independència en el marc del Commonwealth, el 1957 (poc abans, l’ONU havia aprovat la unió del Togo britànic al nou estat). El 1960 Ghana esdevingué república, i Kwame Nkrumah, líder del partit de la Convenció del Poble i primer ministre des del 1952, n'assumí la presidència. La crisi del cacau i de les formes autoritàries de Nkrumah desconcertaren un sector del país, fet que facilità el cop d’estat militar que donà el poder al general Ankrah, president del Consell d’Alliberament Nacional (febrer del 1966); la constitució del 1960 fou suspesa, i el parlament i el partit de la Convenció del Poble —únic autoritzat des del 1964— foren dissolts. El 1969 fou promulgada una nova constitució, i, després del triomf electoral del partit del Progrés, el doctor Busia formà govern. Pel gener del 1972 un altre cop d’estat militar donà el poder al Consell Nacional de Redempció, presidit pel coronel Acheampong; la constitució del 1969 fou suspesa, el parlament dissolt, el càrrec de president de la república abolit i els partits polítics prohibits. Els greus problemes econòmics del país i el règim dictatorial feren impopular Acheampong, que fou deposat i succeït pel general Akuffo (1978). El 1979 un cop d’estat dirigit per un tinent d’aviació, Jerry Rawlings, posà fi a la dictadura i hom executà Acheampong, Akuffo i diversos generals més. El mateix any fou adoptada una nova constitució i hom celebrà eleccions que donaren el poder al People's National Party (PNP) —inspirat en el Convention People's Party de Kwame Nkrumah—, encapçalat per Hilla Limann, un diplomàtic de carrera, que esdevingué president del govern. Al desembre del 1981 J. Rawlings tornà a prendre el poder mitjançant un cop d’estat, suspengué la constitució, abolí el consell d’estat, dissolgué el parlament, prohibí els partits polítics i establí el Consell Provisional de Defensa Nacional, presidit per ell mateix, com a màxim òrgan de l’estat. El règim hagué d’afrontar el descontent popular i també diversos intents de cop d’estat i la pressió dels països occidentals, que condicionaren l’ajuda econòmica al restablimemt d’un sistema democràtic. L’expulsiò de més d’un milió d’emigrants il·legals ghanesos de Nigèria el 1983 i el 1986 deteriorà la ja precària situació econòmica del país. Amb el retorn d’aquests emigrants —que es repetí el 1985 amb l’arribada de 300 000 més després d’una segona deportació de Nigèria— Ghana veié empitjorar la seva ja precària situació econòmica. D’altra banda, les relacions amb l’estat veí de Togo, també s’anaren deteriorant a partir del 1986. Per contra, des del 1983, Burkina i Ghana refermaren els lligams mutus, fins al punt que a l’agost del 1986 ambdós governs acordaren un calendari per a una futura unió política. Després d’un creixement excedentari del pressupost de l’any 1989, el govern donà prioritat en el del 1990 a l’arranjament de carreteres i a la diversificació dels productes d’exportació, com ara la producció d’or. Però el sistema de privatitzacions (moltes societats no trobaren comprador durant aquest any) no funciona prou satisfactòriament. Per controlar més eficaçment els repetits cops d’estat, Rawlings assolí també el càrrec de generalíssim de les forces armades; altrament, anuncià una amnistia general i féu aprovar, mitjançant un referèndum (1992), una nova constitució que permetia els partits polítics. El 1992, el president Jerry Rawlings aconseguí mantenir l’hegemonia perquè, gràcies al boicot de l’oposició, el partit governamental Congrés Nacional Democràtic (CND) guanyà les eleccions legislatives. En les controvertides presidencials del 1993, Rawlings renovà el mandat davant del candidat del Nou Partit Patriòtic (NPP), Albert Adu-Boahen. Rawlings gaudí d’un fort suport internacional, en aplicar al peu de la lletra les doctrines neoliberals de l’FMI. Però a partir del 1995, el règim ghanès anà perdent credibilitat com a ‘model econòmic’, atès que la inflació cresqué, la moneda es deprecià, la inversió privada s’aturà i la corrupció s’estengué. A nivell polític, Rawlings també hagué de superar greus problemes: durant el 1994 i el 1995 es revifà el conflicte ètnic al nord entre nanvumbes i kokombes; a més, l’Aliança per al Canvi, impulsada per l’NPP, aconseguí aglutinar l’oposició al CND. Després de les eleccions del desembre del 1996, guanyades altre cop per Rawlings i el CND, el país continuà patint la crisi econòmica. D’altra banda, la sequera, encara present, afectava la principal font d’energia, l’aigua. No obstant la riquesa mineral i de recursos i les privatitzacions imposades per l’FMI amb l’objectiu d’impulsar el creixement, les successives caigudes de les seves principals exportacions (cacau, or i fusta), portaren l’economia del país a una situació crítica durant l’exercici del 1997. El pressupost del 1998 estigué marcat per l’acord triennal amb l’FMI, que imposà l’austeritat i la liberalització de l’economia i mantingué les privatitzacions de sectors estratègics. El 1999, la pujada de l’or de l’any anterior permeté recuperar la despesa en polítiques socials de sanitat i educació, retallada per la imposició dels plans d’ajut. La caiguda del preu internacional del cacau l’any següent obligà els productors ghanesos i d’altres països veïns (Camerun, Costa d’Ivori i Nigèria) a destruir quantitats massives de cacau per a apujar els preus. L’any 2000 una nova caiguda dels preus de l’or obligà a acomiadar 10 000 treballadors del sector. Impossibilitat constitucionalment Jerry Rawlings de concórrer a un tercer mandat, les terceres eleccions lliures celebrades al desembre del 2000 constituïren un tomb determinant després de la restauració de la democràcia. El candidat opositor John Kufuor i el NPP superaren clarament les candidatures oficialistes. Kufuor accedí a la presidència el 2001, i les prioritats de la seva gestió foren, d’una banda, el desenvolupament econòmic i, de l’altra, la confrontació amb la dictadura de Rawlings (1981-92) i la reconciliació nacional. En la primera qüestió, el govern s’enfrontà al preocupant augment del deute extern, accelerat sobretot per la caiguda de preus de l’or i del cacau de 1999-2000. Les dificultats per a superar aquesta situació comportaren l’ingrés de Ghana a la Iniciativa per als Països Greument Endeutats, del Banc Mundial, al febrer del 2002. El Banc Mundial i l’FMI també impulsaren, junt amb el govern, polítiques de privatització accelerada i de control fiscal. Pel que fa a la segona qüestió, tot i el caràcter comparativament incruent de la dictadura de Rawlings i la relativa absència de convulsions en la transició a la democràcia, aquest (amb altres oficials) hagué de comparèixer al febrer del 2004 davant la Comissió de Reconciliació (establerta el 2002) per ésser investigat per violació dels drets humans. Entre l’abril del 2002 i l’agost del 2004 fou declarat l’estat d’emergència al N del país a causa d’enfrontaments interètnics. En les eleccions generals del desembre del 2004 Kufuor i el Nou Partit Patriòtic foren confirmats a la presidència i com a primera força al parlament (amb majoria absoluta), respectivament. El segon mandat de Kufuor continuà bàsicament la línia seguida el 2000, primant l’estabilitat, la relativa absència de corrupció en les explotacions petrolieres (reforçades el 2006 per una visita del primer ministre xinès Wen Jiabao en ocasió del finançament d’un projecte de desenvolupament multimilionari i la descoberta d’un gran jaciment de cru en aigües ghanianes anunciat al juny de 2007. L’estabilitat, però, es veié amenaçada pel contagi dels conflictes als països veïns i l’afluència de refugiats (especialment de Togo el 2006) i la pujada vertiginosa de preus dels aliments el 2008. Retirat de la presidència el 2008 pel límit constitucional de dos mandats, al desembre el candidat de l’oposició John Atta Mills, del CND, guanyà en la segona volta d’unes eleccions presidencials especialment disputades el candidat oficialista Nana Akufo-Addo.

Llegir més...