L’ambient religiós familiar, seriós i auster, i l’autoritarisme matern influïren sobre la seva personalitat i l’orientaren cap a la poesia. Debutà amb Les cahiers d’André Walter (1891), prosa poètica d’orientació simbolista i decadent, i amb altres obres que palesen unes subtils anàlisis psicològiques i reflexions sobre el desig i l’amor. El 1893 un viatge a l’Àfrica determinà un canvi profund en la seva obra i originà l’alliberament moral i la desclosa vital dels seus veritables sentiments homosexuals. Les nourritures terrestres (1897), obra d’estil poètic i harmoniós, patentitza una protesta indirecta contra tota disciplina moral sorgida d’una tradició i estranya a l’individu. A Prométhée mal enchaîné (1899) exposà la teoria d’una llibertat obstaculitzada per la consciència i els seus remordiments. Aquesta reflexió sobre la llibertat individual prosseguí amb Corydon (1911) i es realitzà a Les caves du Vatican (1914); aquesta darrera provocà la ruptura de la seva amistat epistolar amb Paul Claudel. La Symphonie pastorale (1919), novel·la d’un amor dissortat, consagrà la vàlua literària de l’escriptor, que continuà preocupant-se per la consecució d’una novel·la, tècnicament original, alliberada del simbolisme ( Les Faux-Monnayeurs , 1925). També denuncià els excessos del colonialisme ( Voyage au Congo , 1927) i criticà el conformisme ( L’École des Femmes , 1929; Robert, 1930; Geneviève , 1936). Preocupat pel seu ideari humanista, Gide s’aproximà al comunisme, doctrina que tanmateix aviat rebutjà en constatar-ne l’antiindividualisme, el dogmatisme i el vessant coactiu. El Journal (1949-53) i Thésée (1942), una mena de resum del seu pensament moral, constitueixen un document literari de primer ordre del narrador, que fou guardonat amb el premi Nobel de literatura el 1947.
André Gide al seu estudi
© Fototeca.cat
Escriptor francès.