Samuel Gili i Gaya

(Lleida, Segrià, 16 de febrer de 1892 — Madrid, 8 de maig de 1976)

Samuel Gili i Gaya

© Fototeca.cat

Filòleg i gramàtic.

Pertangué al grup d’educadors que efectuaren, cap al 1920, l’experiència pedagògica de l’Instituto-Escuela de Madrid, que influí sobre la seva preocupació didàctica i claredat d’exposició. La seva erudició i rigor metodològic provenen de la seva col·laboració al Centro de Estudios Históricos, on treballà, sota la direcció de Ramón Menéndez Pidal. Preparà edicions crítiques de clàssics castellans (Mateo Alemán, Vicente Espinel, Francisco de Moncada, Diego de San Pedro) i feu nombrosos treballs d’investigació. El seu Curso superior de sintaxis española (1943), reeditat deu vegades, gaudeix d’un prestigi sòlid. També reuní els materials del Tesoro lexicográfico 1492-1627, veritable diccionari de diccionaris (del de Nebrija al primer de l’Academia Española). Coordinà la preparació del conegut diccionari Vox. També s’ocupà dels problemes del llenguatge infantil, sobretot partint del bilingüisme de Puerto Rico.

En lingüística catalana es destaca l’estudi fonètic del parlar de Lleida (aparegut a la Miscel·lània Alcover, 1932) i la seva comunicació sobre el mossàrab de la Catalunya meridional al Setè Congrés Internacional de Lingüística Romànica (Barcelona 1953). Dedicà també especial atenció a temes literaris catalans, com la poesia de Josep Carner, l’Atlàntida de Verdaguer, el Tirant lo Blanc, la poesia de Maragall, etc., estudis tots ells publicats entre els anys 1968 i 1971 per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on des del 1967 funciona una càtedra de cultura catalana amb el seu nom. Fou membre de l’Academia Española i corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1955).