i Pere Gimferrer i Torrens | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pere Gimferrer i Torrens

literatura lit i lingüística ling
Escriptor, traductor i crític literari.
Barcelona, 22 de juny de 1945

Estudià dret i filosofia i lletres, i el 1970 s'incorporà a l'editorial Seix i Barral, de la qual fou nomenat director literari el 1981. Posteriorment, exercí funcions diverses relacionades amb l'assessorament literari en el grup Planeta. Es revelà com a poeta en castellà sota la influència de Vicente Aleixandre i d’Octavio Paz: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966) i La muerte en Beverly Hills (1968), aplegats conjuntament a Poemas 1963-1969 (1979).

Amb Els miralls (1970), inicià la seva lírica en català, que ha enriquit la seva sensibilitat i ha fet madurar els seus dons d’artífex. Reprenent trets de la tradició medieval catalana —Ausiàs Marc—, del simbolisme i del postsimbolisme (de Mallarmé a Saint-John Perse) i de l’avantguarda (Pound i, entre els catalans, J.V. Foix), ha elaborat un món propi, de vegades difícil, on es combinen la interrogació sobre el sentit de la vida i de l’art, sota una imatgeria resplendent: Hora foscant (1972), Foc cec (1973), L’espai desert (1977; premi Lletra d’Or 1978 i Josep Carner de l’IEC 1978) i Aparicions (1981), reculls que aplegà al volum Mirall, espai, aparicions (1981), que inclou quinze poemes nous. gEl 1989 publicà el recull El vendaval (premi Ciutat de Barcelona 1989, premi Cavall Verd 1989, Premio Nacional de literatura 1988 i premi Crítica Serra d’Or 1989); el 2000, Marea solar, marea lunar (premi Reina Sofía de poesia iberoamericana), i el 2014, El castell de la puresa. Ha destacat, també, com a prosista: Dietari 1979-1980 (1981), Segon dietari 1980-1982 (1982), Valències (1993), L’obrador del poema (1996), L’agent provocador (1998), Dietari complet (1997, Premi Nacional de cultura) i la novel·la Fortuny (1983, premis Ramon Llull, Joan Crexells, de la Crítica - narrativa catalana i premi crítica Serra d’Or de prosa).

Com a crític ha col·laborat en diferents publicacions i ha publicat La clau del foc (1973), La poesia de J.V. Foix (1974, premi Josep Carner de l’IEC), Antoni Tàpies i l’esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) i Les arrels de Miró (1993). Ha traduït al castellà Ramon Llull, Ausiàs Marc, Beckett, Sade, Brossa, Gabriel Ferrater, entre d’altres, i, al català, Stendhal, Voltaire, Flaubert, Novalis, Oscar Wilde, entre d’altres. L’any 1985 ingressà a la Real Academia Española i, des del 1998, és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Ha estat guardonat amb el Premio Nacional de les lletres espanyoles (1998) i el premi Octavio Paz (2006) pel conjunt de la seva obra. L’any 2010 obtingué per l’edició del Llibre de meravelles de Ramon Llull el premi al llibre millor editat de l’any del ministeri de cultura espanyol (compartit amb Jaume Plensa).

Col·laboració: 
AMS / ASu / ICG
Data de revisió: 
2014-01-27
Llegir més...