Vida i obra
Estudià dret i filosofia i lletres, i el 1970 s’incorporà a l’Editorial Seix i Barral, de la qual fou nomenat director literari el 1981. Posteriorment, exercí funcions diverses relacionades amb l’assessorament literari en el grup Planeta.
És considerat un dels escriptors més originals i més ben dotats de la seva generació. Sobresortí, des de molt jove, en el grup que Josep M. Castellet batejà com a novísimos (Nueve novísimos poetas españoles, 1970) i es revelà, doncs, com a poeta en castellà sota la influència de Vicente Aleixandre i d’Octavio Paz: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966) i La muerte en Beverly Hills (1968), llibres que després aplegà a Poemas 1963-1969 (1979).
Amb Els miralls (1970), inicià la seva lírica en català, que ha enriquit la seva sensibilitat i ha fet madurar els seus dons d’artífex. Reprenent trets de la tradició medieval catalana —Ausiàs Marc—, del simbolisme i del postsimbolisme (de Mallarmé a Saint-John Perse) i de l’avantguarda (Pound i, entre els catalans, J.V. Foix), ha elaborat un món propi, de vegades difícil, on es combinen la interrogació sobre el sentit de la vida i de l’art sota una imatgeria resplendent: Hora foscant (1972), incursió per la tradició literària del passat; Foc cec (1973), que repetia l’experiència amb la poesia d’inspiració popular i tancava, amb imatgeria amorosa, la reflexió sobre la creació poètica encetada a Els miralls; L’espai desert (1977, premi Lletra d’Or 1978 i Josep Carner de l’IEC 1978), que es configura com un poema autònom que no amaga la seva proximitat a T.S. Eliot, estructurat en deu seccions, cadascuna de les quals es consagra a les diferents dissidències del poeta respecte de la realitat que l’oprimeix, i Aparicions (1981), reculls que aplegà al volum Mirall, espai, aparicions (1981), que inclou quinze poemes nous.
Després de disset anys de silenci poètic, tornà al conreu de la lírica amb El vendaval (1988, premi Ciutat de Barcelona 1989, premi Cavall Verd 1989, Premio Nacional de literatura 1988 i premi Crítica Serra d’Or 1989), al qual han seguit els poemaris La llum (1990), Mascarada (1996), Marea solar, marea lunar (2000, premi Reina Sofía de poesia iberoamericana), El diamant dins l’aigua (2001) i El castell de la puresa (2014).
Ha destacat, també, com a prosista: Dietari 1979-1980 (1981), Segon dietari 1980-1982 (1982), considerat un llibre clau del dietarisme català contemporani i amb el qual guanyà els premis Crítica Serra d’Or i el de la Generalitat de Catalunya, Valències (1993), L’obrador del poema (1996), L’agent provocador (1998), Dietari complet (1997, Premi Nacional de cultura), la novel·la Fortuny (1983, premis Ramon Llull, Joan Crexells, de la Crítica - narrativa catalana i premi Crítica Serra d’Or de prosa), i el relat autobiogràfic L’agent provocador (1998).
Com a crític ha col·laborat en diferents publicacions i ha publicat La clau del foc (1973), La poesia de J.V. Foix (1974, premi Josep Carner de l’IEC), Antoni Tàpies i l’esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) i Les arrels de Miró (1993). Entre els anys 1996 i 1997 es publicaren les seves Obres completes (poesia, dietaris, assaigs crítics i d’art), en cinc volums.
Ha traduït al castellà Ramon Llull, Ausiàs Marc, Beckett, Sade, Brossa, Gabriel Ferrater, entre d’altres, i, al català, Stendhal, Voltaire, Flaubert, Novalis, Oscar Wilde, entre d’altres. L’any 1985 ingressà a la Real Academia Española i, des del 1998, és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Pel que fa al cinema, a més de publicar durant la dècada de 1960 en revistes com Tarrasa Información o Film Ideal, coordinà i redactà el Diccionario Salvat Universal; traduí del català al castellà els diàlegs de Joan Brossa del film de Pere Portabella, Nocturn 29 (1968); redactà el treball Cine fantástico y terrorífico (1973) d’El Cine. Enciclopedia del 7º Arte, i publicà també el seu text més emblemàtic, Cine y literatura (1980) en l’obra El Cine. Enciclopedia Salvat (1978). En la conferència llegida a l’Ateneu Barcelonès, Itinerari d’un escriptor (1989), i en els records manifestats en l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics i reproduïts en el volum La memòria crítica (1997), s’hi troben els principals trets de la seva atenció i dedicació envers el cinema.
Ha estat guardonat amb el Premio Nacional de les lletres espanyoles (1998) i el premi Octavio Paz (2006) pel conjunt de la seva obra. L’any 2010 obtingué per l’edició del Llibre de meravelles de Ramon Llull el premi al llibre millor editat de l’any del Ministeri de Cultura espanyol (compartit amb Jaume Plensa).
Bibliografia
- Castellet, J.M. (1988): Els escenaris de la memòria. Barcelona, Edicions 62, p. 249-262.
- Diversos autors (1993): “Pere Gimferrer. Una poética del instante”. Anthropos, 140.
- Diversos autors (2006): “Con Pere Gimferrer”. Zurgai, desembre.
- Font, R. i Herreros, R.: “Conversa amb Pere Gimferrer”, Arc voltaic,11, 1981, p. 15-17.
- Izquierdo, O.: “Entrevista a Pere Gimferrer”, La Vanguardia, 16.12.1988, p. 45-47.
- Molas Batllori, J. (1972): “Pròleg”, dins Gimferrer, Pere: Hora foscant. Barcelona, Edicions 62, p. 5-13
- Pont, J. (1980): “La poesia de Pere Gimferrer (1970-1978)”. Els Marges, 20, p. 110-121.
- Prada, J.M. de: “Gimferrer, iluminaciones en la sombra”, Nickel Odeon, 23, 2001, p. 128-129.
- Sala-Valldaura, J.M. (1997): “La poesia de Gimferrer: entre la literatura i l’autobiografia”. Caplletra, 22, p. 185-201.
- Terry, A. (1991): Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Barcelona, Edicions 62, p. 97-173.
- Terry, A. (1995): “Introducció”, dins Gimferrer, Pere: Poesia. Barcelona, Edicions 62, p. 7-101.