Estigué casada amb l’escriptor Leone Ginzburg, com ella d’origen jueu i actiu antifeixista, assassinat el 1944. Després de la guerra treballà en tasques editorials i participà en moviments polítics d’esquerra. La seva narrativa reprodueix amb distanciament la realitat quotidiana i gira al voltant de la psicologia dels personatges. Sovint, l’afany d’objectivitat dóna als seus relats el to de crònica o de documental. Publicà volums de narracions (La strada che va in città, 1942; Sagittario, 1957; Le voci della sera, 1961), novel·les Tutti i nostri ieri (1952); Lessico famigliare, 1963; La famiglia Manzoni, 1983), assaigs (Mai devi domandarmi, 1970) i comèdies (Ti ho sposato per allegria, 1967; L’inserzione, 1968).