Sacerdot (1823), s’exilià a París. De tornada a Itàlia, fou ministre i president del consell piemontès (1848-49). Ambaixador a París, es retirà a la vida privada. Preocupat per la reunificació dels estats italians, fou, de primer, màxim exponent del güelfisme i defensà una confederació sota el papat (Primato civile e morale degli italiani, 1843). Més tard atribuí la supremacia al Piemont (Rinnovamento civile d’Italia, 1851). Polemitzà amb els jesuïtes en nom d’un catolicisme obert al pensament liberal (Prolegomeni al primato, 1845; Il gesuita moderno, 1846-47). Filosòficament s’oposà a l’idealisme i defensà l’ontologisme.