Deixeble de Cimabue a Florència, rebé les influències de Cavallini i d’A. di Cambio. Format, doncs, dins l’estil bizantí imperant a Itàlia al s XIII, representa el trencament definitiu amb aquest estil i el començament de l’art que té com a punt de partida l’apropament a la realitat, mitjançant la renovació dels conceptes de l’espai i de la figura. No resta ben determinada la participació de Giotto en la decoració de la basílica superior d’Assís, iniciada per Cimabue. Són atribuïdes a Giotto les històries d’Isaac, de Caín i Abel i de Josep, i les referents a la passió de Crist, fetes entre el 1290 i el 1295. Poc temps després pintà el Crist de l’església de Santa Maria Novella, a Florència (1295-97), que representa una renovació de llenguatge, tant formal com iconogràfic, i que manifesta la influència de l’escultura de Nicola Pisano. De nou a Assís, participà, amb altres mestres, en l’execució dels frescs de les Històries de sant Francesc. L’any 1300 es traslladà a Roma, on pintà Bonifaci VIII proclamant el jubileu (només en resta un fragment, restaurat el 1952, a l’església de Sant Joan del Laterà). Després d’unes curtes estades a Florència i Rímini, anà a Ravenna, on, en contacte amb els mosaics bizantins, el seu estil evolucionà en un sentit àulic. Es traslladà a Pàdua (vers el 1304) i hi féu els frescs de la capella Dell’Arena, projectada per ell, on pintà les Històries de sant Joaquim i santa Anna, l’al·legoria de Les virtuts i els vicis i les escenes de la Passió i el Judici Universal. El mosaic de la Navicella de l’església de Sant Pere de Roma és de vers el 1312. La segona etapa de Pàdua tingué lloc el 1317, i hi correspon la decoració (avui perduda) del Palazzo della Ragione. De nou a Florència (vers el 1320), realitzà els dos conjunts de l’església de santa Croce: la capella Bardi, amb escenes de la vida de sant Francesc, i la capella Peruzzi, amb les Històries de sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista. De la seva producció napolitana (1329 i 1333) al servei de Robert d’Anjou, hom no en conserva res. A Florència de nou, l’any 1334 fou nomenat mestre major de les obres de la catedral, i començà la construcció del campanile, acabat a la segona meitat del segle per Francesco Talenti i Neri di Fioravante. Anà a Milà (1335), on treballà per al duc Azzone Visconti (hom no en conserva cap obra d’aquest moment). Cridat a Avinyó per Benet XIII, la mort li impedí de fer el viatge. Treballà amb l’ajut de molts col·laboradors, i algunes de les seves obres, bé que signades, presenten una escassa intervenció del mestre. La seva obra influí sobre la major part dels pintors florentins i senesos del s XIV. Als Països Catalans la seva influència es manifestà en l’obra de Ferrer Bassa i en la pintura catalana italogòtica.