i Emili Giralt i Raventós | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Emili Giralt i Raventós

Historiografia
Emili Giralt i Raventós
© Fototeca.cat
història hist
Historiador.
Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1927 — Barcelona, Barcelonès, 16 d’abril de 2008

Es llicencià el 1951. Deixeble de Jaume Vicens i Vives, fou lector de castellà a Durham (1954-55), professor a la Universitat de Barcelona (1959), catedràtic d’història contemporània a València (1966) i, des del 1971, de la de Barcelona . S'especialitzà en l’estudi de la població, història agrària i els moviments socials als Països Catalans. D’entre els seus estudis cal destacar La colonia mercantil francesa en Barcelona a mediados del siglo XVII (1956-59) i, en col·laboració amb Jordi Nadal, La population catalane de 1553 à 1717 (1960), Barcelona en 1717-1718, un modelo de sociedad preindustrial (1963) i La immigració francesa a Mataró durant el segle XVIII (1966). És autor de Los estudios de historia agraria en España. Desde 1940 a 1961 (1962) i El conflicto “rabassaire” y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936 (1964). En 1961-63 preparà la reedició de les Memorias de Capmany. Publicà, amb Balcells i Termes, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1800-1939) (1967). Publicà també Premsa clandestina i de l’exili (1939-1976). Inventari (1977), Dos estudios sobre el País Valenciano (1978), Els inicis del Cava Mont-Ferrant: Agustí Vilaret i Centrich, 1820-1903 (1998) i, juntament amb Jordi Nadal, Immigració i redreçament demogràfic: els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII (2000), versió catalana revisada de La population catalane de 1553 à 1717. L’immigration française et les autres facteurs de son développement (1960). Dirigí la Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1972), El franquisme i l’oposició: una bibliografia crítica (1939-1975) (1981) i Romanticisme i renaixença, 1800-1860 (1995) volum quart de la Història de la Cultura Catalana, coordinada per Pere Gabriel. Director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (1975-1998) i de la revista Estudis d’Història Agrària des de la seva fundació (1977) fins a l’any 2000, en 1981-83 fou professor associat de la Universitat de la Sorbona. El 1975 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans, institució que dirigí de 1987 a 1995. El 1997 la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi.

Llegir més...