Cursà la carrera de dret, però ja des de petit revelà un gust precoç pels espectacles. Els seus estudis, el seu treball com a advocat i el fet de formar part de diverses companyies escèniques el portaren a viure a diferents ciutats d’Itàlia. S’inicià en el teatre amb algunes obres per a la companyia de còmics del teatre San Samuele de Milà (Griselda, Don Giovanni Tenorio, etc.). A Pisa (1745-48), on exercia la carrera d’advocat, escriví Arlecchino servitore di due padroni, bé que els anys decisius com a comediògraf començaren el 1748. A partir d’aquest any treballà com a autor per a la companyia del teatre Sant’Angelo de Venècia, que dirigia Medebac, i cinc anys després passà al teatre San Luca, de la mateixa ciutat, del qual era empresari Vendramin.
En les seves comèdies cercà un ideal de comicitat discreta que formés part de la vida de cada dia, contràriament al ridícul inoportú i al còmic gratuït de la Commedia dell’Arte. Els seus personatges s’expressen amb un llenguatge viu i natural, sovint també en dialecte venecià, el qual fins llavors havia estat emprat solament per a crear efectes caricaturescs i ridículs. Imposà als actors la memorització del text a fi d’evitar la improvisació i, per tant, l’artifici i la vulgaritat. Cal esmentar La vedova scaltra (1748), La famiglia dell’antiquario (1749), La buona moglie (1749), La bottega del caffè (1750), La locandiera (1753), Il campiello (1756), Gli innamorati (1759), La casa nova (1762), Sior Todero brontolon (1762). També escriví un gran nombre de llibrets d’òpera. La seva concepció del teatre fou durament criticada per Carlo Gozzi, el qual pretenia de restaurar la Commedia dell’Arte, i per l’acadèmia Granelleschi, consevadors en literatura i política.
El 1762 anà a París, on ensenyà italià a les germanes de Lluís XVI. Més endavant li fou concedida una pensió que, retirada per l’assemblea legislativa (1792), li fou atorgada novament l’endemà de la seva mort. A París escriví en francès Mémoires (1787) i diferents comèdies, entre les quals Le bourru bienfaisant, que ell mateix traduí a l’italià per Il burbero di buon cuore (1771), fou la més aplaudida i sobre la qual Vicent Martín i Soler escriví l’òpera italiana homònima (1786).
A Barcelona, ja durant el segle XVIII es feren nombroses traduccions castellanes de les seves obres; entre el 1815 i el 1829 el menorquí Vicent Albertí n’adaptà, en català, cinc comèdies —encara inèdites—, representades a Maó fins a mitjan segle XIX. Posteriorment, hom coneix les versions de J. Casas-Carbó (La dispesera, 1906), Ambrosi Carrion (La viuda desitjada), Narcís Oller (El sorrut benefactor i L’avar, 1909; El vano, 1908-09) i A. Puiggarí (La malalta fingida, 1911). Joan Oliver traduí també El criat de dos amos (1962).