La seva condició d’afrancesat l’obligà a emigrar a París durant la guerra contra Napoleó (fins el 1820). Els seus llibres El jacobinismo y los jacobinos (1823) i la Histoire de la révolution d’Espagne de 1820 à 1823 li valgueren la confiança de Ferran VII, que el nomenà secretari d’instrucció pública (1825-35) i secretari reial (1826). La seva obra més característica és l'Arte de hablar en prosa y en verso (1826), on assimila idees lingüístiques de Condillac i de Destut de Tracy. També és autor d’un Ensayo histórico sobre el origen y progreso de las lenguas (1805), d’uns Principios de gramática (1837) i d’una traducció de la Ilíada.