Es formà a la litografia d’Eusebi Planas (~1859), amb el pintor Josep Serra i Porson i a Llotja. Amb el seu germà, el gravador Enric Gómez i Polo (Barcelona 1841 — 1911), el 1863 anà a París, on fou deixeble de Thomas Couture, i féu un retrat gravat d’Eugène Delacroix, vell. Tornà i féu una breu estada a Madrid (1865) per a visitar el Prado. A Barcelona concorregué a l’exposició de l’Acadèmia de Belles Arts (1866) amb un Sant Sebastià, i fou un dels defensors de la idea d’edificar una sala permanent d’exposicions, on, quan fou feta realitat, exposà diverses obres (1868): Les cartes, Els daus, Jo també vaig ésser soldat. Tornà a Madrid (1869-70), on copià obres de clàssics amb finalitat d’estudi i comercial. Allà decorà també —amb Contreras— el sostre del palau del marquès de Portugalete. El 1874 competí —amb una Desesperació de Judes— per una càtedra a Llotja, que guanyà Antoni Caba. Més endavant, tanmateix, ell hi exercí de professor de colorit (1876-80). Féu decoracions murals a les esglésies del Pi i de Sant Agustí. Col·laborà a les publicacions “La Ilustración Europea y Americana”, “La Academia”, etc. El seu taller del Poble-sec, barri d’on era fill, esdevingué lloc de reunió d’intel·lectuals i d’artistes com Jacint Verdaguer, Francesc Matheu, Pompeu Gener, Pitarra, Carles G.Vidiella, etc; per allà passaren com a aprenents Joan Brull, Josep Pascó i Ferran Xumetra, entre altres. Féu obres de gènere i històriques, pocs però excel·lents retrats —el del moblista Francesc Vidal i Jevelli (col·l Vidal) és comparable als millors d’Édouard Manet— i fou un hàbil plasmador de tipus populars. Fou un dels representants màxims del realisme català, i en la seva obra, sòbria i que es beneficia d’una bona utilització del color, acusa la influència ben assimilada de la composició i l’entonació de la pintura del s XVII. Són molt interessants també els dibuixos a la mina de plom, sense clarobscur, de la seva darrera època, d’una gran valoració de la línia pura. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.