Com a arqueòleg es destacà perquè féu el darrer pas per desxifrar l’escriptura ibèrica i descobrí el valor dels signes sil·làbics: De epigrafía ibérica: el plomo de Alcoy (1922), Sobre los iberos: el bronze de Ascoli (1925), La escritura ibérica y su lenguaje (1943), La escritura bástulo-turdetana (1962). La seva obra com a historiador de l’art ocupa un camp extens: Arte mudéjar toledano (1916), Iglesias mozárabes (1919), Cerámica medieval española (1924), Arte románico español (1934), Las águilas del Renacimiento español (1941). Alguns dels treballs esmentats i molts d’altres foren reunits a Misceláneas (1959) i Retazos (1970).