i Juli González i Pellicer | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Juli González i Pellicer

escultura escult
Escultor.
Barcelona, 1876 — Arcueil, París, 1942

Al taller patern aprengué la forja i l’orfebreria, i després de la mort del seu pare Concordi González (1896) i d’un quant temps de vacil·lació decidí, amb el seu germà Joan, d’anar-se'n a París, on participà de les inquietuds artístiques fins al moment que morí el seu germà Joan, el qual exercí una gran influència sobre la seva persona. Descoratjat també a causa d’uns fracassos afectius, es dedicà a l’orfebreria, al marge de l’avantguarda de París, i fou aprenent de soldadura autògena (1918). Animat per amics i conterranis, en particular de C.Brâncusi, P.Gargallo, A.Magnelli i Torres-García, dels quals també rebé la influència, des del 1927 decidí dedicar-se a l’escultura de ferro. Abans, des del 1913, ja havia fet, en la mesura de les seves escasses possibilitats, treballs de terra cuita i alguna fosa de bronze, amb una temàtica figurativa i tècnicament fetes segons l’estil impressionista modernista. Així, començà a treballar en l’escultura de planxes retallades i trobà solucions lineals per als problemes de massa, bo i fent una descripció del que volia simbolitzar: Petita maternitat retallada (1927; Musée National d’Art Moderne, París), Roberta au soleil (1927; col·l particular), Natura morta (1927), Nu agenollat, de perfil (1929), Dona del barret (1929; col·l Galerie de France, París), Cap en profunditat (1930; col·l Hans Hartung, París). Vers el 1930 féu una sèrie de màscares, de solució austera i d’una gran síntesi personal: Petita màscara de Don Quixot (1930), Cap de l’oncle Joan (1930), La Montserrat (1932; col·l Galerie de France), Màscara, ombra i llum (1934-35), obres en les quals inserí les solucions pictòriques del cubisme. En el seu camí de creació d’una obra abstracta inicià, vers el 1930, una sèrie d’obres filiformes, de ferro: L’Arlequí (1930; col·l particular, Suïssa), La girafa (1934), Dona pentinant-se (1931-33; Moderna Museet, Estocolm), Gran maternitat (1930-34; Tate Gallery, Londres), El somni (1934), L’àngel (1934; Musée National d’Art Moderne, París), Els enamorats número 2 (~1934-35), Màscara de Montserrat cridant (1936; Musée National d’Art Moderne, París), les quals palesen l’impacte del surrealisme. En aquests anys (1930-32), el contacte amb Picasso fou constant, atès que li ensenyà la tècnica per a treballar el ferro. I vers el 1934 tornà a la tradició figurativa, amb obres compactes, de pedra, com també de ferro, la qual no abandonà ja fins a la mort, i féu alhora obra abstracta amb ferro i apunts i dibuixos acolorits, d’una gran expressivitat: L’encaputxat (1934), Tors (1935; Museum of Modern Art, Nova York), El religiós (1941-42). Les sèries d'Homes-cactus (~1939-40), després d’haver executat la gran escultura de La Montserrat (1936-37; Stedelijk Museum, Amsterdam), l'Home gòtic (1937; col·l Hans Hartung, París), La gran falç (~1938) i La Majaguda (~1937-38), revelen, a través del simbolisme, els horrors de la guerra i les seves inquietuds angoixoses, que l’acompanyaren fins que morí. El 1993 fou inagurat a l’Institut Valencià d’Art Modern el Centre Juli González, espai que conté una exposició permanent de part de la seva obra.

Col·laboració: 
EBC
Llegir més...