i Felipe González Márquez | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Felipe González Márquez

ciències polítiques polít
Polític andalús.
Sevilla, 5 de març de 1942

S'afilià el 1962 a les Juventudes Socialistas i, més tard (1964), al Partido Socialista Obrero Español en la clandestinitat, mentre exercia com a advocat laboralista a Sevilla. El 1970 s’integrà a la comissió executiva del PSOE, del qual esdevingué primer secretari, sota el pseudònim d'Isidoro (1974). Mort Franco (1975), participà en les negociacions de la reforma democràtica i reeixí a donar del seu partit una imatge moderada que el convertí en la segona força política estatal i a ell en el líder de l’oposició. Malgrat que en el XXVIII Congrés la renúncia al marxisme dogmàtic i la seva línia socialdemòcrata l’apartaren uns mesos de la direcció del PSOE, hi retornà amb més força com a secretari general i cap indiscutit del socialisme espanyol (1979).

Diputat al Congrés per Madrid des del 1977, a partir del 1982 presidí els governs del PSOE, partit que aquest any, el 1986 i el 1989 guanyà les eleccions generals per majoria absoluta. Europeista i occidentalista, el 1985 aconseguí l’ingrés espanyol a la CEE (actual Unió Europea), i el 1987 es confirmava per referèndum la permanència de l’Estat espanyol a l'OTAN. Tanmateix, la contestació social a la política econòmica liberal del seu govern anà augmentant i culminà el 1989 en una vaga general. Posteriorment, les acusacions per corrupció sobre alts dirigents del PSOE, les divergències a l’interior d’aquest, la recessió iniciada el 1992 i l’enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993, que aquest cop guanyà per majoria relativa. González governà amb el suport extern dels nacionalistes catalans de CiU, que li fou retirat el 1995.

La legislatura estigué marcada pels continus escàndols polítics i financers relacionats amb l’administració socialista, que, atiats per diferents mitjans de comunicació, deterioraren la imatge pública de Felipe González. Especialment greus foren la fugida i posterior captura i judici de l’antic director de la Guardia Civil, Luis Roldán, i les imputacions contra diversos exministres i altres alts càrrecs socialistes d’ésser responsables de l’activitat terrorista dels GAL. Amb la derrota del PSOE en les eleccions anticipades del març de 1996, abandonà la presidència del govern. El 1997 deixà la secretaria general del PSOE i es retirà de la primera línia política, tot i mantenir-se com a referent del partit. En les eleccions generals del 2000 fou reelegit diputat al Congrés, però ja no es presentà a les eleccions del 2004.

Dedicat a pronunciar conferències, presidí la Comissió Progrés Global, vinculada a la Internacional Socialista, i l’any 2007 fou nomenat president del Grup de Reflexió sobre el Futur d’Europa, conegut com a comitè de savis, òrgan consultiu de personalitats de reconegut prestigi de la Unió Europea amb la finalitat d’elaborar un informe sobre les perspectives i la direcció de l’organització. Assessor del magnat mexicà de les comunicacions Carlos Slim, fou  conseller de Gas Natural (2011-15). Ha publicat diversos llibres: Un discurso ético (1982), El Socialismo (1997), El futuro no es lo que era (2001, amb Juan Luis Cebrián) i Memorias del futuro (2003), Mi idea de Europa (2011) i En busca de respeuestas (2013), L’any 2013 creà la Fundación Felipe González per a estudiar la seva figura i la seva trajectòria.

Data de revisió: 
2015-04-08
Llegir més...