Sembla ésser el primer que, després de la invasió sarraïna, reuní les dignitats abacial i episcopal. Estigué en excel·lent relació amb la cort franca, a la qual acudí almenys el 939, a Breisach (Baden), i el 944, a Laon, i de la qual obtingué diversos preceptes per a Ripoll, Sant Cugat, Sant Pere de Rodes i, potser, per a Vic. En ocasió del seu viatge del 939 degué prendre notes per a la confecció d’una Crònica dels reis francs, redactada en 939-940, que només s’ha conservat en versió àrab, pel fet d’ésser dedicada a al-Hakam, fill del califa ‘Abd al-Raḥmān III. Probablement ell mateix la dugué a Còrdova, on potser anà com a ambaixador poc després de la redació, i, sigui com vulgui, abans de 947-948. És un text molt sumari que agafa des de Clodoveu fins a Lluís d’Ultramar i que conté alguna referència a la història catalana.