passeig de Gràcia

La Pedrera, un dels edificis més emblemàtics del passeig de Gràcia

© Lluís Prats

Avinguda que travessa l’Eixample de Barcelona, des de la plaça de Catalunya fins al carrer Gran de Gràcia; és un eix del centre comercial i de negocis de la ciutat.

Inaugurat el 1827 pel capità general marquès de Campo Sagrado (les obres havien estat iniciades el 1820), fou construït damunt una riera, al camí de Barcelona a Gràcia, que seguia l’antiga via romana a Sant Cugat pel coll Serola. Especialment a partir de l’enderrocament de les muralles (1854), es convertí en un dels llocs d’esplai més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres, com El jardí de les Delícies (cafè-cantant sobre l’antic Criader Municipal) (1840), els Camps Elisis (1853), amb el seu teatre (posteriorment Teatre Líric), el Teatre Tívoli (sobre un jardí on el 1855 foren iniciades les representacions, que el 1874 fou construït de nou), El Jardí d’Euterpe (1857-60), seu del primer cor de Clavé, el Prado Catalán (1863-72), el Teatre de la Sarsuela (1864-72), el Teatre Varietats (1865), el Teatre Espanyol (1870-89), després teatre Jardí Espanyol, el Teatre Novetats (1884- 1938), el jardí La Font de Jesús, etc.

Previst en el pla Cerdà com una avinguda de 60 m d’amplada i de tres vies de circulació, fou edificat a partir del 1861 i es convertí en zona residencial. En són edificis notables els neogòtics d’Oriol Mestres i B. Bassegoda, entre la plaça de Catalunya i la gran via de les Corts Catalanes; els de l’eclecticisme de la Restauració: la Casa del Pirata (1880-85) i el Palau Marcet, posteriorment Cinema Comèdia (1887), obres de Tiberi Sabater; i molts més del modernisme, concentrats en l’anomenada Mansana de la Discòrdia -entre els carrers d’Aragó i del Consell de Cent-, integrada, entre d’altres, per la Casa Lleó Morera (1905), de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Amatller (1900), de Josep Puig i Cadafalch -seu de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, important fototeca i biblioteca d’art creada el 1941 per Josep Gudiol i Ricart-, i la Casa Batlló, totalment refeta per Antoni Gaudí en 1905-07. El 1906 l’enllumenat de gas fou substituït per l’elèctric i s’hi instal·laren els fanals amb banc de mosaic modernistes de Pere Falqués, que voregen el passeig de dalt a baix. Quant a altres edificis modernistes cal destacar, entre molts altres, la gran llenca de les Cases Rocamora, construïdes entre el carrer de Casp i la Gran Via de les Corts Catalanes pels germans Bonaventura i Joaquim Bassegoda (1914-18), la Pedrera, d’Antoni Gaudí (1905-10) –el més original dels edificis d’habitatges d’aquest arquitecte–, el palau Arnús, d’Elies Rogent (1870), i la Casa Fuster (1908-10), de Lluís Domènech i Montaner, que tanca el passeig a la zona anomenada els Jardinets, després del Cinc d’Oros, cruïlla entre aquest i la Diagonal. Altres estils posteriors són també ben representats al passeig de Gràcia, com ara el monumentalisme afrancesat en obres com l’edifici de La Unió i el Fènix (1930), d’Eusebi Bona, el monumentalisme classicitzant en obres com el Banco Vitalicio (1949), de Lluís Bonet i Garí –cruïlla amb la Gran Via de les Corts Catalanes–, o l’arquitectura contemporània amb la Banca Catalana (1965-68), de Josep M. Fargas i Enric Tous, entre els carrers de Provença i Mallorca.

Després de la Primera Guerra Mundial es començà a transformar en via comercial. A partir del 1960 l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia —formada sobretot per comerciants— sol·licità el canvi de disseny, que hom dugué a terme a partir del 1969 a base de la construcció d’aparcaments subterranis, l’ampliació de les voreres laterals i la reducció dels passeigs centrals a la funció de sortides d’aparcament.