Estudià filosofia i lletres. Fou secretari del Foment del Treball Nacional des de la seva fundació (1889) i, per tant, un dels líders del proteccionisme català. D’actituds federalistes, evolucionà cap al regionalisme i finalment cap a un conservadorisme, partidari del centralisme espanyol, especialment a partir dels seus articles a la “Revista Nacional de Economía”. Escriví a “La Economía Nacional”, “El Trabajo Nacional” i “El Monitor”, entre altres revistes. El 1908, en plena etapa regionalista de la seva vida, presidí el Congrés d’Economia de Barcelona. Des de la càtedra d’economia social i política aranzelària (1904-09) dels Estudis Universitaris Catalans divulgà l’escola històrica alemanya d’economia i explicà la importància de la balança interior entre Catalunya i la resta del territori de l’Estat espanyol, que ja havia publicat el 1902 dins La cuestión catalana, obra que incloïa una dura crítica a l’administració central i a la discriminació regional en el tractament tributari i en recursos dedicats a Catalunya per la despesa pública. Insistí sovint sobre la reforma tributària i de les finances públiques (Lo que debe ser un ministro de hacienda, 1910; La cuestión financiera actual, 1911; Conferencia sobre la situación tributaria española, 1923). Preconitzà la urgència de modernitzar i de desenvolupar el sector bancari pròpiament català en l’acte de la fundació (1907) de la Societat d’Estudis Econòmics —de la qual era president honorari— i en un cicle de conferències titulat Informació pública sobre la necessitat de crear banca catalana (1908). Els principis regionalistes que inspiraven la seva política econòmica són continguts en el seu discurs L’acció econòmica (1907): canvi de la divisió territorial i participació democràtica de cada regió en el govern central; ordre social, aconseguit mitjançant el millorament del grau d’educació de les masses; i elevació del nivell científic dels estudis econòmics. A partir de l’impacte de la Primera Guerra Mundial, s’esforçà a donar cohesió a l’Estat espanyol, i s’alià amb els grups socials més reaccionaris. Elaborà, aleshores, el Programa económico, social y político para después de la guerra (1918), que no contradeia, però, els interessos de la burgesia industrial catalana. Finalment, cal esmentar-ne dues obres més: la Conferencia sobre economía política (1910) i la Historia del Fomento del Trabajo Nacional (1911), així com assaigs religiosos que palesen la seva preocupació social.