La geografia
És situada al peu de Sierra Nevada, a la confluència del Darro i del Genil. Des de les acaballes del segle XVI fins al segle XX la població es mantingué molt estable, entre els 60.000 h i els 70.000 h, i no fou fins al començament del segle XX que experimentà un gran augment (103.368 h [1920]), gràcies a la introducció de la bleda-rave sucrera. El 1940 havia superat ja els 150.000 h, xifra que augmentà ràpidament a partir del 1960. Del 1986, data en què, amb 256.073 h atenyé la seva població màxima, al 1996, ha perdut fins al 4% de la població. L’actual estructura urbana és de l’inici del segle XX. Centre d’una àmplia regió agrícola, la Vega de Granada, i encreuament de vies que comuniquen la vall del Guadalquivir amb la Mediterrània, és un important centre comercial i turístic i un nucli industrial. És seu d’arquebisbat. Té aeroport internacional. Universitat de Granada, fundada el 1526.
La història
Vista de l’Alhambra de Granada
© sacasonrisas - Fotolia.com
Nucli fundat poc abans de la restauració omeia prop de l’antiga Elvira, fou capital de la cora del mateix nom. Habitat majoritàriament per jueus, a conseqüència de la revolta berber (1009-10), acollí un gran nombre de refugiats d’Elvira, la qual acabà suplantant. Assolí importància després de la desmembració del califat, quan la dinastia zírida hi regí la taifa de Granada, que aviat s’estengué al territori de Màlaga, seu dels hammudites. El regne zírida de Granada, l’esplendor del qual correspon al regnat de Bādīs ibn Habūs (1038-73), es caracteritzà per la presència de jueus en el govern. Després d’una època de complots i de desordre, ‘Abd Allāh ibn Bādīs sol·licità l’ajuda de Yūsuf ibn Tāšfīn, a qui acabà obrint les portes de la ciutat. A l’administració almoràvit (1090-1156) succeí l’almohade, i després fou la capital del regne de Granada. Refugi dels musulmans que fugien de la reconquesta, en aquesta època assolí un gran desenvolupament urbanístic i es convertí en un centre artístic i cultural. Hi destacà especialment la indústria de la seda, continuada després pels moriscs. Les tolerants condicions estipulades el 1492 no foren respectades, i la ciutat fou dividida (1498) en moreria i en zona cristiana. El descontentament dels moriscs culminà en la revolta del 1568, després de la qual foren expulsades de l’Albaicín prop de 80.000 famílies, substituïdes per famílies cristianes del nord de Castella, fet que produí la decadència de la ciutat. Durant la guerra contra Napoleó fou ocupada pels francesos (1810-12). Pel juliol del 1873 fou proclamat el cantó de Granada, sotmès poc després pel general Pavía. Nucli important del republicanisme, fou ocupada per les tropes de Franco pocs dies després de l’aixecament del 18 de juliol de 1936.
El patrimoni arquitectònic i artístic
L’Alhambra fou aixecada pels reis nassarites per a llur residència, al costat de la ciutat de Granada
© CIC-Moià
Entre els monuments d’època romana conservats hom troba restes del fòrum i de la basílica. Entre les construccions àrabs anteriors a l’època nassarita hi ha les muralles de l’Alcazaba, les portes d’Hizna Román (segle VIII), la Puerta Nueva o Arco de las Pesas, la de la Monaita (segle XI) i la d’Elvira (segle XII), l’antic bany àrab, anomenat el Bañuelo (segle XI), i la Casa de los Girones (segle XIII); d’època nazarí són l’Alhambra i el Generalife. Adossada a la catedral hi ha la Capella Reial obra d’E. Egas (1505-21), en gòtic tardà; hi ha la tomba dels Reis Catòlics, obra de D. Fancelli en estil quatrecentista, i la de Joana la Boja i de Felip el Bell, de B. Ordóñez, en estil cinccentista; el retaule de la capella és de Felipe Bigarny (1520-22), i les estàtues dels Reis Catòlics que hi ha a cada costat són de D. de Siloé. La catedral, començada en estil gòtic per E. Egas (1523), fou continuada per D. de Siloé (1528-63), que féu la capçalera classicitzant; les obres continuaren sota la direcció d’A. Cano, que feu les pintures i les escultures que la decoren i una de les portes. La cartoixa, fundada el 1519, té l’església del començament del segle XVII i la sagristia del 1764, en el complicat estil barroc granadí. El monestir de San Jerónimo té escultures de D.de Siloé. Entre els edificis civils es destaquen l’Hospital Real (1504), actual universitat, la cúria eclesiàstica, amb un pati plateresc de Sebastián de Alcántara (1534), i el palau de Carles V a l’Alhambra, de P. Machuca, del més pur estil italianitzant. Entre els museus hi ha el Museo Arqueológico Provincial a la Casa del Castril, el Museo Arqueológico de la Alhambra i el Museo Provincial de Bellas Artes, al palau de Carles V.