i Enric Granados i Campiña | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Enric Granados i Campiña

Enric Granados i Campiña donant una lliçó a la concertista Mercè Monner
© (IMHB) Arxiu Fototeca.cat
música mús
Compositor i pianista.
Lleida, Segrià, 27 de juliol de 1867 — en mar, prop de Dieppe, 24 de març de 1916

S'instal·là de nen a Barcelona, on formà part de l’escolania de la Mercè, i estudià piano amb Francesc Jurnet i amb Joan Baptista Pujol. A partir del 1883 estudià amb Felip Pedrell. Del 1887 al 1889 residí a París, on amplià la formació amb Charles Bériot i on conegué el pianista català Ricard Viñes. Tornà a Barcelona el 1889, inicià la seva activitat com a compositor i l’any següent com a pianista. El 1899 fundà la Societat de Concerts Clàssics, i el 1901 l’Acadèmia Granados, on ensenyà la seva notable tècnica pianística. A partir del 1905 col·laborà, entre altres artistes, amb Pau Casals, Jacques Thibaud, Joaquim Malats i Camille Saint-Saëns. El 1911 estrenà Goyescas, per a piano (la seva obra mestra), a Barcelona, i el 1914 a la sala Pleyel de París, on obtingué un gran èxit. Morí tornant d’un viatge a Nova York, on havia anat, juntament amb la seva muller, a l’estrena de la versió escènica de Goyescas (1916), a la Metropolitan Opera de Nova York: el vaixell en el qual viatjava fou torpedinat per un submarí alemany. Escriví per al teatre la sarsuela María del Carmen, de Josep Feliu i Codina (estrenada a Madrid el 1898), i les obres líriques, amb text d’Apel·les Mestres, Picarol (1901), Follet (1903), Gaziel (1906) i Liliana (1911). També escriví música per a Miel de la Alcarria, del mateix escriptor. La seva producció simfònica comprèn Tres danzas españolas (1892), el poema La Divina Comedia, amb ressonàncies de Liszt (1908), diferents suites, La nit del mort i Elisenda, per a piano i orquestra (1912). El camp de predilecció de Granados fou el piano, instrument al qual se sentia íntimament vinculat i per al qual escriví, entre altres, Doce danzas españolas, Siete Valses poéticos, Seis escenas románticas, Capricho español i Allegro de concierto. Per a cant i piano compongué Colección de canciones amatorias, Colección de tonadillas i La maja dolorosa. També és autor de música de cambra, entre la qual destaca el Quintet per a piano (1895), en sol menor. Tres de les seves Danzas españolas foren orquestrades per Joan Lamote de Grignon (1912). L’activitat musical de Granados coincidí amb la desclosa del Modernisme. La seva harmonia refinada era al servei d’una estètica romàntica amb influències de Schumann i de Liszt. Ensems amb Albéniz, fou el creador de l’escola catalana moderna de piano.

Col·laboració: 
MAV
Llegir més...