Vida i obra
Deixeble de l’escola de Llotja i del taller de Simó Gómez. Anà a Madrid i a París, pensionat per la Diputació (1886), on practicà la pintura d’estil naturalista —com Francesc Gimeno o Dionís Baixeras— i el retrat, prenent per tema la vida quotidiana dels humils. Obstinat a copsar les escenes d’interiors, jugà amb els efectes de llum, a vegades exagerats i teatrals.
Aconseguí premis a l’Exposició Universal de Barcelona (1888), de París (1889), Berlín (1891), Barcelona (1896) i Madrid (1895, 1897 i 1901).
Fou membre de la Societat Nacional de Belles Arts de França. Instal·lat de nou a Barcelona (1891), hi exposà la seva obra, així com a Berlín, París, Madrid, Munic, Düsseldorf i altres ciutats europees.
El 1904 interrompé la seva carrera artística per un projecte innovador: posar en escena la unió de les arts visuals i auditives. Graner realitzà les primeres projeccions de cinema parlat, mitjançant actors que darrere la pantalla prestaven la veu.
Estudi de cap realitzat per Lluís Graner vers el 1887 i conservat al MNAC, a Barcelona.
(cc0)
Graner i el cinema
Fundà la sala Mercè, a la rambla dels Estudis de Barcelona, decorada pel seu amic Antoni Gaudí, on muntà “visions musicals”, espectacles que combinaven la poesia amb música, escenografia i cinema.
S’inaugurà a finals del 1904 amb els espectacles Montserrat —amb text de Manuel Folch i Torres i música de Joaquim Grant—, L’Atlàntida i Dant a les portes de l’infern. També presentaren “projeccions parlades”, amb cintes breus d’actualitats, fets anecdòtics o embolics còmics en català, amb textos dits sincrònicament, darrere la pantalla, pels actors del Teatre Íntim d’Adrià Gual. El mateix Gual dirigia les representacions i Enric Giménez n’era el responsable escènic. També col·laboraren amb Graner coneguts poetes (Jacint Verdaguer, Josep Carner), músics (Enric Morera, Joan Lambert) i escenògrafs (Miquel Moragas, Salvador Alarma).
Aquestes representacions es convertiren en un clar precedent del cinema en català. També s’hi exhibiren un total de 22 films de Segundo de Chomón (fins el 1905), de la productora Star Films de Georges Méliès i de la Pathé Frères, representades pel mateix Chomón.
Del 1905 al 1907, s’encarregà també de la gestió del teatre Principal i creà els Espectacles i Audicions Graner, on s’oferien quadres plàstics musicals amb escenificació, funcions teatrals en català i teatre líric català, que es representaren fins el 1907 a causa d’una ordre governativa que prohibia tota representació per raons de seguretat. Mesos abans l’Ajuntament de Barcelona li atorgà una Medalla d’Or «per ser el cinematògraf de pel·lícules més fixes i clares».
L’experiència es perllongà fins el 1908, amb resultats econòmics negatius. El 1910, arruïnat, reprengué la seva carrera artística i es traslladà a Amèrica, continent que recorregué de nord a sud. Residí a l’Havana, São Paulo, Montevideo, San Francisco i el 1920 s’establí a Nova York, on exposà. Retornà a Barcelona el 1927.
Bibliografia
González, R.: “La Sala Mercè”, Última Hora, 28.12.1935.
Minguet, J.M.: “La Sala Mercè de Lluís Graner (1904-1908): un epígon del Modernisme”, D’Art, núm. 14, 1988, p. 99-117; “La Sala Mercè, el primer cinematógrafo de la burguesía barcelonesa (Con unas precisiones sobre la primera etapa de Chomón en Barcelona)", De Dalí a Hitchcock. Los caminos del cine. Centro Galego da Imaxe, La Corunya 1995, p. 63-71.
Romaguera, J.: “El primer cinema en català a Barcelona. Lluís Graner i les seues projeccions parlades”, III Congrés d’Història de Barcelona. Ponències i comunicacions. Ajuntament de Barcelona 1993, vol. 2, p. 523-528.