i Lluís Graner i Arrufí | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Lluís Graner i Arrufí

Estudi de cap (vers el 1887)
© Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona (2014). Foto: Calveras/Mérida/Sagristà
pintura pint
Pintor.
Barcelona, 1863 — Barcelona, 1929

Deixeble de l’escola de Llotja, anà a París pensionat per la diputació (1886). Fou premiat amb la tercera medalla, en les exposicions Universal de Barcelona (1888) i de París (1889). Fou membre de la Societat Nacional de Belles Arts de França. Instal·lat de nou a Barcelona (1891), hi exposà així com a Berlín, París, Madrid, Munic, Düsseldorf i altres ciutats europees, fins el 1904. Les seves pintures, d’un estil realista en la forma, prenen per tema la vida quotidiana dels humils. Obstinat a copsar les escenes d’interiors, jugà amb els efectes de llum, a vegades exagerats i teatrals. Hom acostuma a situar-lo en el grup dels pintors naturalistes, com Francesc Gimeno o Dionís Baixeras. El 1904 els seus treballs volgueren ser una síntesi de totes les arts; amb aquesta finalitat muntà visions musicals, espectacles que combinaven la poesia amb música, escenografia i cinema, que presentà a la Rambla la Sala Mercè, decorada pel seu amic Antoni Gaudí, (Montserrat, L’Atlàntida, Dant a les portes de l’infern). Col·laboraren amb ell —a més d’Adrià Gual, que dirigia les representacions, i Segon de Chomon, l’operador cinematogràfic— coneguts poetes (Jacint Verdaguer, Josep Carner), músics (Enric Morera, Joan Lambert) i escenògrafs (Miquel Moragas, Salvador Alarma). Paral·lelament realitzà les primeres projeccions de cinema parlat, mitjançant uns actors que darrere la pantalla prestaven la veu. Empresari dels Espectacles i Audicions Graner, arruïnat, se n'anà a Amèrica i es dedicà de nou a la pintura. Residí a l’Havana, São Paulo, Montevideo, San Francisco i el 1920 s’establí a Nova York. Tornà a Barcelona el 1927.

Col·laboració: 
MGu
Llegir més...