Vida i obra
Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1931) i es doctorà a Madrid. A Vilafranca, col·laborà a diverses revistes i diaris com Acció i Gaseta de Vilafranca, de la qual fou codirector. El 1932 va fer-se càrrec de la càtedra de literatura a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella.
Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda Hèlix (1929-30) i col·laborà en L’Horitzó (1935) i en diverses publicacions. Part de les col·laboracions d’aquesta època es troben recollides a Hores de joventut i de maduresa (1987), llibre que aplega els seus treballs en català.
Fou professor de llengua i literatura àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona. Exercí també com a advocat i, des de la proclamació de la República, fou secretari de Carles Pi i Sunyer, en gairebé tots els càrrecs que aquest polític ostentà durant el període republicà, etapa en la qual ajudà a salvar, en plena guerra civil, un nombre considerable de persones.
El 1936 s’exilià a França i l’any següent se n’anà a Veneçuela i s’establí a Caracas. Allà fou professor de l’Institut Pedagògic Nacional (1937-1946), i, més tard, catedràtic i fundador, el 1946, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Veneçuela. El 1956 fou nomenat director de la Biblioteca Nacional d’aquell país i arribà a ser conseller de l’expresident de la República Rafael Caldera.
Publicà nombrosos estudis en castellà sobre la cultura veneçolana. Miquel Batllori el considera com el renovador de la història cultural i política veneçolana i de tots els sis països boliviarians d’Amèrica del Sud pel que fa al període comprès entre el 1780 i el 1830, és a dir, l’etapa de preemancipació i independència. Els seus estudis se centraren sobretot en la figura del gran cabdill intel·lectual de la independència hispanoamericana Andrés Bello (1781–1865), a qui dedicà nombrosos llibres: Doce estudios sobre Andrés Bello (1950), En torno a la obra de Bello (1953) i Andrés Bello, el primer humanista de América (1957); i n'edità l’obra completa i revalorà la seva figura.
És autor de nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolanes —Temas de bibliografía y cultura venezolanas (1953), Orígenes de la imprenta en Venezuela y primicias editoriales en Caracas (1958), Historia de la imprenta en Venezuela hasta el fin de la primera república (1812) (1967) o Estudios bibliográficos (1961). Estudià altres personalitats de la cultura i de la independència llatinoamericanes, com Simón Bolívar.
El 1976 donà la seva biblioteca particular (uns 65.000 volums) a la Universitat Metropolitana de Caracas, que construí un edifici que porta el seu nom.
Impulsà la novel·la catalana fundant la “Col·lecció Lletres” (1954), la qual, malgrat l’escassa producció, aplegà autors com Manuel de Pedrolo i Ramon Planas.
El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938 d’una manera sistemàtica, en diversos volums sota el títol genèric de Pedro Grases (1981-2002). El setzè volum és dedicat a la seva producció en llengua catalana del 1925 al 1987, que inclou des de textos erudits fins a treballs de creació literària o retrats, com el del seu company d’estudis Rodolf Llorens i Jordana.
Col·laborà activament en les tasques del Centre Català de Caracas i amb la Comissió Amèrica i Catalunya (1992), per commemorar el cinquè centenari de la descoberta d’Amèrica, cosa que li permeté fer una destacada actuació en diferents Jornades d’Estudis Catalanoamericans. Així, a les primeres, celebrades el 1984, hi presentà la ponència “Canvis de perspectiva: De la preindependència fins als nostres dies” i a les quartes, del 1990, “Les relacions hispano-americanes d’Antoni Rubió i Lluch (1856-1937)”.
Des de la Comissió Amèrica i Catalunya, impulsà l'elaboració del Diccionari dels Catalans d’Amèrica (1992), que codirigí, amb Prócoro Hernández i Albert Manent. Mantingué contacte permanent amb Catalunya i esdevingué un veritable animador i promotor de diversos estudis de temàtica catalana —cal remarcar la recerca i divulgació sobre la nissaga de la família Canyes de Castellví— i desenvolupà una prolífica tasca cultural mitjançant conferències.
Estigué involucrat en múltiples institucions acadèmiques americanes i europees i en projectes culturals. Professà sobre temes hispànics en diverses universitats i rebé nombrosos honors i condecoracions, entre els quals el títol de doctor honoris causa de les universitats de Mérida, Santiago de Xile, San Marcos de Lima, Coral Gables de Miami i Barcelona. L’Amherst College de Massachusetts creà (1982) el Pedro Grases Prize per a estudiants de llengua i cultura hispàniques. El 2002 es creà, a Caracas, una fundació que porta el seu nom amb l’objectiu de donar continuïtat als seus estudis i projectes.
Bibliografia
- Batllori, Miquel: “Escrits catalans de Pere Grases”. Sd’O, 340, 1988, p. 47-48.
- Becco, Horacio Jorge: Bibliografía de Pedro Grases. Caracas, [s. n.]. H.J, 1987.
- Grases, Pere: La obra de Pedro Grases. Caracas, [s. n.]. (1976).