Nascut en el si d'una família de botiguers, de pare alemany i mare caixubi, ètnia que té una certa importància en la seves obres, a disset anys s’allistà a les SS, i el 1944 fou mobilitzat per combatre en una divisió cuirassada. Capturat pels aliats a la fi de la Segona Guerra Mundial, en sortir del camp de presoners treballà en oficis diversos, entre d’altres, treballador agrícola, miner i picapedrer d’una funerària. Posteriorment estudià escultura i arts gràfiques a l’Acadèmia de Düsseldorf (1948-52) i, més tard, a l’Escola Superior de Berlín (1952-56). Tot i dedicar-se sobretot a les arts plàstiques, conreà també l’escriptura: publicà proses curtes, poemes i peces teatrals en la tradició de l’absurd, obres destacades pels integrants del Grup 47, del qual també formà part. Els anys 1956-60 visqué a París i hi escriví la seva primera novel·la, Die Blechtrommel (‘El tambor de llauna’, 1959), que li donà fama internacional i de la qual Volker Schlöndorff en féu una celebrada versió cinematogràfica el 1979, guardonada amb l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera. Aquesta novel·la, juntament amb Katz und Maus (‘El gat i la rata’, 1961) i Hundejahre (‘Anys difícils’, 1963) forma l’anomenada trilogia de Danzig, itinerari pels anys del nazisme a cavall del realisme i la fabulació.
En aquestes obres començà a erigir-se en una mena de “consciència moral d’Alemanya”, sobretot en relació amb el passat sota el règim del Tercer Reich, l’oblit deliberat del qual denuncià reiteradament. Identificat amb l’esquerra, féu costat públicament a l’SPD i el 1965, el 1969 i el 1972 participà activament en les campanyes electorals d’aquest partit, i també mostrà suport públic a la revolta antisoviètica a Txecoslovàquia. Les obres d’aquest període reflecteixen el compromís de l’intel·lectual amb el seu temps, especialment a les novel·les Örtlich betäubt (‘Anestesiat localment’, 1969), on presenta l’enfrontament dels adults amb una generació de joves rebels, i a Aus dem Tagebuch einer Schnecke (‘Diari d’un cargol’, 1975), per a la qual parteix de la seva experiència en les eleccions del 1969. A la dècada dels anys setanta i a inicis dels vuitanta, interrompé l’activitat més pròpiament política i es dedicà intensament a l’escultura, el gravat i la pintura, d'un expressionisme vigorós. Publicà també la novel·la Der Butt (‘El turbot’, 1977), considerada una de les seves obres principals, en la qual les relacions entre els sexes són recreades a través d'un barroc recorregut per la mitologia popular.
Després d’aquest parèntesi, renovà el seu compromís amb l'SPD, i el 1982 s’afilià al partit. Cada cop més, però, orientà les seves posicions vers el pacifisme, amb campanyes contra la instal·lació de míssils nord-americans a la República Federal d’Alemanya, la defensa del Tercer Món i l’ecologisme, preocupacions que, d’una manera o altra, apareixen en les novel·les Kopfgeburten oder Die Deutschen sterben aus (‘Parts cerebrals o els alemanys s’extingeixen’, 1979) i Die Rättin (‘La rata femella’, 1986). A banda, publicà també la paròdia sobre el Grup 47 Das Treffen in Telgte (‘La trobada a Telgte’, 1979). Després de Zunge zeigen (‘Treure la llengua’, 1988), llibre il·lustrat fruit d’una estada a l’Índia, la crítica a la reunificació alemanya forní el tema central de les seves novel·les posteriors, Unkenrufe (‘Mals averanys’, 1992) i Ein weites Feld (‘Un camp ample’, 1995).
A excepció d'Im Krebsgang (‘A pas de cranc’, 2002), sobre l’enfonsament del vaixell Wilhelm Gustloff a la Segona Guerra Mundial, i alguns assaigs i poemes, a partir del tombant de segle l’obra de Grass és dominada pel gènere autobiogràfic, que inicià amb la crònica literària Mein Jahrhundert (‘El meu segle’, 1999), al qual seguiren les ja molt més personals Beim Häuten der Zwiebel (‘Tot pelant la ceba’, 2006), Die Box (‘La caixa’, 2008) i Grimms Wörter: Eine Liebeserklärung (‘Les paraules dels Grimm: Una declaració d’amor’, 2010). El 2006 revelà que a disset anys havia ingressat voluntàriament a les joventuts de les SS, declaració que donà lloc a una sorollosa polèmica, motivada pel caràcter deliberat d’aquesta decisió, que sempre havia ocultat, i per les acusacions que sovint havia llançat sobre personatges de la seva mateixa generació per fets similars. L’abril del 2012 tornà a provocar una gran polèmica quan publicà en diversos diaris el poema Was gesagt werden muss (‘El que cal dir’), en el qual criticava el govern d’Israel per la seva política, que qualificava de bel·licista.
Tot i que el gros de la seva obra correspon al gènere novel·lístic, és també autor d’obres teatrals, com Noch zehn Minuten bis Buffalo (‘Falten deu minuts per Buffalo’, 1958), Die bösen Köche (‘Els cuiners dolents’, 1957) o Die Plebejer proben den Aufstand (‘Els plebeus assagen la revolta’, 1966); d’assaigs sobre literatura, i de reculls de poemes (Letzte Tänze, ‘Els darrers balls’, 2003; Lyrische Beute, ‘Botí líric’, 2004). Rebé, entre d’altres, el premi Gruppe 47 (1958), el Büchner (1965), el Feltrinelli (1982), el Nobel de literatura (1999) i el Príncipe de Asturias (1999).