i El Greco | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

El Greco

SinònimDomenico Theotokópulos
El cavaller de la mà al pit (1578-80), obra d’El Greco (Museu del Prado, Madrid)
© Corel Professional Photos
pintura pint
Nom amb què és conegut Domínikos Theotokópoulos, pintor castellà d’origen cretenc.
Càndia, Creta, 1 d’octubre de 1541 — Toledo, 6 d’abril de 1614

Rebé els primers ensenyaments dels madonneri, pintors d’icones que expressaven repetidament les fórmules rígides de l’art bizantí. El 1560 anà a Venècia, on canvià substancialment de direcció. Probablement entrà en el taller de Ticià i pogué conèixer la pintura de Tintoretto, Bassano i Schiavone, entre altres; el tríptic signat de la Galeria dels Este, a Mòdena, fa veure una certa assimilació de to ticianesc i alhora un allunyament de la maniera bizantina. La influència veneciana és palesa en obres d’aquest moment, com Retrat de G.B.Porta (National Gallery, Copenhaguen), Expulsió dels mercaders del temple (col·l Cook, Richmond), Miracle del cel (Pinacoteca, Parma), que pintà versemblantment en una breu estada a Parma, on estudià l’obra de Parmigianino. El 1570 anà a Roma, on fou acollit al palau dels Farnese per intercessió, davant el cardenal Alexandre, del miniaturista Giulio Clovio, gran admirador seu. Bé que expressà una crítica negativa de les obres de Miquel Àngel, n'assimilà la concepció grandiosa del cos humà i la tensió dramàtica, que, sens dubte, l’ajudaren a desprendre's de la formació primera: Retrat de Giulio Clovio (Capodimonte, Nàpols), Guariment del cec (Pinacoteca, Dresden) i una nova Expulsió dels mercaders del temple (Institute of Arts, Minneapolis). En 1575-76 arribà a la península Ibèrica, probablement atret per la possibilitat de treballar en la decoració d’El Escorial, on participaven nombrosos pintors italians. La seva personalitat, però, no s’adaptà a l’ambient de la cort i s’establí a Toledo, on el 1577 pintà el retaule major de Santo Domingo el Antiguo (museus de Chicago i Madrid); en l'Assumpció retornà a la monumentalitat de Ticià, que superà, però, gràcies a la torsió dels cossos dels personatges, amb el desig de descobrir una qualitat de més espiritualisme. El concepte del món exaltat pel pathos religiós s’observa particularment en L'espoliació, per a la sagristia de la catedral de Toledo, on subordina els valors formals als efectes de la llum i, amb la manca d’un espai definit, proposa solucions d’un to expressionista. De gust manierista són les diferents versions de Sant Francesc d’Assís, La Magdalena i Sant Pere Penitent, d’un elevat misticisme. D’entre el 1579 i el 1584 daten les obres que el pintor executà a Madrid, cridat pel rei: l'Adoració del nom de Jesús i el Somni de Felip II (sagristia, El Escorial) foren acceptats pel monarca, al qual, però, no agradà el Martiri de Sant Maurici i la legió tebana (Sala Capitular, El Escorial), sia per l’excessiva utilització de grocs i blaus, sia per qüestions de composició. El fracàs davant Felip II limità l’activitat del pintor a l’ambient de Toledo; entre el 1586 i el 1588 hi pintà l'Enterrament del senyor d'Orgaz, per a l’església de Santo Tomé. Ritme, color i clarobscur foren els factors dominants a partir d’ací, que hom pot observar també als retaules de Talavera la Vieja (1591), de la capella de Sant Josep (1597-99, Toledo) i a les pintures del col·legi de Doña María de Aragón (1596-1600, Madrid), de les quals el Museo del Prado conserva el Baptisme de Crist. Lluny de les suggestions venecianes i romanes i apartat de les convencions de la cort, trobà una nova manera d’expressar-se, amb un llenguatge propi i absolutament original. En el període de maduresa l’estil d'El Greco es transformà amb la tendència a un allargament de les figures, retorçades i desnaturalitzades; la llum li serveix per a exaltar el color, i no pas el volum; la pinzellada, llarga i excitant, és causa determinant de l’ambient dramàtic, com és palès a les pintures de l’església de l’Hospital de la Caritat (1603-05, Illescas), Vista de Toledo (1603-07; The Metropolitan Museum of Art, Nova York) i les sèries d'Apòstols de la catedral de Toledo i la casa d'El Greco, executades probablement amb l’ajut de col·laboradors, entre els quals Francisco Preboste i el fill del pintor, Jorge Manuel. Quant al retrat cal esmentar El cavaller de la mà al pit (1578-80; Museo del Prado, Madrid), això no obstant, els últims anys foren els més fecunds: Cardenal Fernando Niño de Guevara (1601; Metropolitan Museum, Nova York), Fray Hortensio Félix de Paravicino (1609, Boston), Jerónimo de Cevallos, Rodrigo Vázquez (Museo del Prado), etc. La personalitat d'El Greco ocupa un lloc molt particular en la història de la pintura: la seva obra —que hom ha inclòs en el món manierista— va més enllà dels límits d’una escola i forma part d’una cultura que hom pot anomenar genèricament mediterrània.

Col·laboració: 
PFr
Llegir més...