El seu fill Grimaldo Canella (mort el 1184) també exercí aquest càrrec (1162, 1170 i 1184) i fou pare d’Oberto Grimaldi (mort el 1252), el qual fou comissari de Gènova per la pau amb Pisa el 1188 i tingué quatre fills: Ingo Grimaldi originà tres línies (la dels ducs d’Èboli, prínceps de Salern i marquesos i comtes de Sola, la dels senyors d’Antíbol, barons de Canhas i marquesos de Corbons, extingida al segle XIX, i la dels marquesos Grimaldi, radicada a Gènova i que obtingué aquest títol de l’emperador Carles V el 1529 i es fixà a Anglaterra al segle XVII amb Alessandro Grimaldi, mort el 1732); d’Alberto Grimaldi (mort després del 1258), sembla que en sortí la línia dels senyors de Châteneuf i de Gattières; de Niccolò Grimaldi, la dels senyors de Carignan; i Grimaldo Grimaldi, que tingué dos fills, Lucchetto Grimaldi (origen de la línia dels senyors i després —1851— comtes de Bueil, extingida el 1698), i Lanfranco Grimaldi, que fou pare de Rainer (I) Grimaldi (mort el 1314). Aquest, desterrat, es refugià a Mònaco, d’on fou primer senyor. El 1304 fou almirall de França i el 1310 senyor de Canhas. El succeí el seu fill Carles (I) Grimaldi dit el Gran (mort 1357), que adquirí les senyories de Menton (1346) i Ròcabruna (1355), i també fou almirall de França. La seva rebesneta Claudina (I) Grimaldi (morta el 1515) es casà (1465) amb Lamberto Grimaldi (mort el 1493), de la línia dels senyors d’Antíbol, i foren pares d’Agostino Grimaldi (mort el 1532), abat de Lerins, bisbe de Grasse i Mallorca, arquebisbe d’Oristany i almoiner de Lluís XII i de Llucià (I) Grimaldi (mort el 1525), el qual fou besavi d’Honorat (II) Grimaldi dit el Príncep de Mònaco (mort el 1662), el qual fou creat pel rei de França duc de Valentinès (1642), par de França, comte de Carladès, baró de Calvinet, els Baus i Buis, i el seu fill i hereu Hèrcules Grimaldi (mort el 1651) rebé (1642) el títol de marquès dels Baus, que des d’aleshores ha estat el dels fills hereus dels prínceps de Mònaco. El fill d’Hèrcules, Lluís I de Mònaco (mort el 1701), fou el primer príncep de Mònaco que rebé el privilegi de concessió d’aquest títol. Aquesta primera dinastia dels Grimaldi, prínceps de Mònaco, s’extingí el 1731 amb la mort de la neta de Lluís I, Lluïsa Hipòlita I de Mònaco, la qual es casà el 1717 amb Jacques de Goyon de Matgnon, comte de Thorigny (Bretanya), el qual prengué el cognom de Grimaldi i el títol de duc de Valentinès i a la mort de la seva muller esdevingué príncep Jaume I de Mònaco (mort el 1751). Llur rebesnet Carles III de Mònaco (mort el 1889) fou gran d’Espanya, i a la mort (1959) del net d’aquest, Lluís II de Mònaco, s’extingí la segona dinastia Grimaldi. Aquest havia reconegut i legitimat (1919) una filla natural, Carlota de Mònaco, que rebé el ducat de Valentinès i es casà (1920) amb el comte Pierre de Polignac, que prengué el cognom de Grimaldi. Carlota, en morir el seu pare, renuncià el tron a favor del seu fill Rainer III de Mònaco, que ha iniciat la tercera dinastia dels Grimaldi al principat.