Fill d’una important família d’arquitectes de Berlín. Deixeble de P. Behrens, realitzà, amb Adolf Meyer, els tallers Fagus a Alfeld an der Leine (1911) i un pavelló industrial a l’exposició del Deutsches Werkbund de Colònia (1914) que, per la seva descomposició dels volums, per les seves superfícies clares i per l’ús dels materials, ha estat considerat la darrera obra del període d’exploració de l’arquitectura moderna. Cridat a dirigir la Sächsische Hochschule für bildende Kunst i la Sächsische Kunstgewerbeschule, les refongué i creà el Bauhaus de Weimar (1919) i el dirigí fins el 1928. Amb el lema “art i tècnica: una nova unitat” plantejà en termes moderns la pugna entre els avantatges qualitatius de l’artesania i els quantitatius de la indústria, ensems que l’estandardització. El conjunt d’edificis del Bauhaus a Dessau és la seva obra més important del període alemany: hi articulà els volums i emprà els elements —palafits, finestres, etc— amb una gran llibertat, allunyant-se del forçat ús d’esquemes previs del racionalisme i construint els edificis de dins a fora. El 1927 creà per a E. Piscator el famós teatre total, que no s’arribà a realitzar mai. Aquell mateix any inicià les seves experiències urbanístiques al turó de Dammerstock, prop de Karlsruhe: a part el millorament dels habitatges en ells mateixos, la seva concepció urbanística no transcendeix del barri. El 1934, per motius polítics, s’establí a Anglaterra i passà el 1937 als EUA; allà exercí de professor a la Universitat de Harvard, on dirigí la secció d’Arquitectura. El 1945 creà l’equip The Architects Collaborative, que actuà de model en els medis arquitectònics nord-americans. Com a teòric publicà diverses obres sobre el Bauhaus, Rebuilding Our Communities (1946) i Scope of Total Architecture (1955).