Adrià Gual i Queralt

(Barcelona, 8 de desembre de 1872 — Barcelona, 21 de desembre de 1943)

Adrià Gual i Queralt

© Fototeca.cat / D. Campos

Autor dramàtic, director d’escena, pintor i pedagog.

Estudià dibuix i pintura amb Pere Borrell i treballà en el taller de litografia del seu pare, que abandonà el 1901 per dedicar-se íntegrament al teatre. Com a artista plàstic, la influència del seu mestre l’abocà de primer a un realisme rigorós (Taller de litografia Gual, oli del 1890; Barcelona, col·l. Albert Oller). Tot i que més tard s’adherí al grup postmodernista de la Colla del Safrà (~1893-96), aviat se centrà en un Modernisme típicament esteticista: dins aquest estil feu diversos cartells d’arabesc curvilini i complex que palesen una gran exquisidesa i sensibilitat (Quarta Exposició de Belles Arts, 1898; Figura tocant la lira, 1900) i olis simbolistes tenyits de melangia (La rosada, 1897; Museu Nacional d’Art de Catalunya). Posteriorment les seves activitats en el camp de les arts plàstiques es reduïren a l’escenografia d’obres muntades per ell, i, de manera gairebé privada, al dibuix i la pintura, on, després de rebre una certa influència del Noucentisme, retornà al realisme, estètica que ja començava a reaparèixer als seus cartells modernistes més tardans (Festes de la Mercè, 1902; Cinquena Exposició d’Art, 1907).

Com a autor teatral la seva producció és plenament modernista, bé que oscil·la entre l’al·legoria i el naturalisme més estricte. En una tendència i en l’altra professà el postulat de l’art per l’art, que el dugué a actituds d’intransigència els anys de maduresa. Els primers intents dramàtics, consistents en petites provatures (bàsicament monòlegs per a teatre d’aficionats), donaren pas, sobretot a partir de l’impacte de La intrusa de Maeterlinck a Sitges (1893), a una producció dramàtica de caràcter simbolista i decadent. Són textos atmosfèrics i sintètics que oscil·len entre l’al·legoria (Lluna de neu, 1894 i, sobretot, Nocturn, 1895, on exposa la seva teoria de síntesi artística) i l’ambientació contemporània (Morts en vida, 1894, o Silenci, 1897, que l’autor batejà com drames de món). L’interès per la cançó popular entesa com a instrument de regeneració col·lectiva també es traduí en productes al·legòrics com ara Blancaflor (1897), i el 1899, amb La culpable, inicià un cert tempteig amb el vitalisme, que quallà sobretot a Camí d’Orient (1901). Amb Misteri de dolor (1904), drama rural en què els personatges aconsegueixen un notable relleu psicològic, assolí l’èxit. Posteriorment, les seves obres oscil·laren entre el teatre líric basat en la cançó popular (Espectacles-Audicions Graner), l’admiració per la commedia dell’arteArlequí vividor (1912)—, un cert retorn al naturalisme en obres com Els pobres menestrals, 1908, o La pobra Berta, 1907, que d’altra banda anunciaven un renovat interès per accedir a una tragèdia moderna, i el teatre poètic (Donzell qui cerca muller, 1910). Cal esmentar també, en aquests registres, La fi de Tomàs Reynalds (1905), En Jordi Flama (1911), Les alegres comediantes (1913), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914), Hores d'amor i tristesa (1918) i Foc de muntanya (1934).

El seu paper com a director i renovador de l’escena catalana fou important els darrers anys del segle XIX: estudià direcció d’escena a París i, de retorn a Barcelona (1989) fundà el Teatre Íntim, des del qual combaté la rutina del teatre comercial i donà a conèixer obres de Goethe, Lesage, Molière, Ibsen, Èsquil, Shakespeare, Maragall, Iglésias, Pous i Pagès, Guimerà i Rusiñol, a més de les pròpies. Alguns dramaturgs castellans, com Benavente i Pérez Galdós, li cediren originals, que traduí i estrenà, i els anys vint intervingué activament en la renovació teatral madrilenya de la mà, entre d’altres, del dramaturg Rivas Cherif. També estigué atent a les noves tendències escèniques i conegué i estudià la producció, entre d’altres, de Craig, Diaghilev, Pirandello o Capek, i en diversos viatges a França, es relacionà personalment amb figures de primer nivell del teatre del seu temps com Vildrac, Copeau, Jouvet, Gémier, Pitoëff, Baty i Lugné-Poe. El 1913, la Mancomunitat li confià la direcció de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, bé que ja aleshores els seus punts de vista començaren a resultar desfasats, i malgrat l’ajut de l’actor i director Enric Giménez, l’Escola s’anà convertint més i més en un clos tancat. L’actitud per a alguns submisa i per a altres possibilista d’Adrià Gual durant la Dictadura de Primo de Rivera a fi de salvar la institució, el dugué a dimitir el càrrec el 1934. És autor de diversos estudis i conferències: Les orientacions (1911), sobre el teatre català, i Molière i la farsa dels metges (1921). Les seves memòries, editades pòstumament (Mitja vida de teatre, 1960), són imprescindibles per a conèixer la vida teatral catalana del primer quart de segle.

Interessat pel cinema, participà amb les seves “visions musicals” als Espectacles Graner de la sala Mercè (1904-05), situant els actors del Teatre Íntim darrere la pantalla. El 1911 pronuncià una conferència sobre les possibilitats del cinema a l’Associació d’Amics de les Arts de Terrassa, un dels primers textos catalans sobre el tema. Participà activament en la fundació de la productora Barcinógrafo, on, com a director artístic, s’envoltà dels tècnics Alfred Fontanals i els germans Solà i Mestres, i d’intèrprets de l’Íntim. Inicialment gaudí de total llibertat per a realitzar un cinema de qualitat: tenia cura dels enquadraments, aplicava diferents tècniques de muntatge i creava ritmes adequats a les situacions, amb escenaris gairebé pictòrics, sempre basant-se en obres literàries com ara El alcalde de Zalamea, Misterio de dolor, Fridolín, La gitanilla i Los cabellos blancos. Tanmateix, l’empresa l’obligà a fer un cinema còmic, molt més popular i econòmicament rendible, fet que comportà la seva dimissió el 1915.

Col·laborà també amb alguns dels millors compositors del seu temps: fou autor dels llibrets de les òperes (a partir d’obres seves) La matinada, de Felip Pedrell (1905, amb Lluís Granell), La presó de Lleida (1906) i La princesa Margarida (1928), de Jaume Pahissa, i Blancaflor (1899), d’Enric Granados, i Els tres tambors (1906), d’Enric Morera, entre d’altres. En col·laboració amb Jacint Grau, escriví el llibret de la sarsuela Las bodas de Camacho (1903, amb Josep Carner), amb música de Pere Enric de Ferran. A banda, el 1930 es feu càrrec de la secció catalana de radioteatre de Ràdio Barcelona i de les seves emissions literàries, en la revista de la qual col·laborà (1924-38). Dirigí Ràdio gaseta quinzenal de la vida catalana (1932-34) i el programa radiofònic Avant (1935-36).

El seu fill Josep Gual i de Sojo (Barcelona 1905-87) sobresortí com a ceramista, esmaltador i pintor, i el seu net Adrià Gual i Dalmau (Barcelona 1944-86) continuà la tasca teatral, i feu d’actor, productor i director.