De formació autodidàctica, col·laborà assíduament al Diario de Tarragona. El 1924, en establir-se a Barcelona, es professionalitzà en les lletres: crític de llibres a Revista de Catalunya, a D’Ací i d’Allà i a Mirador i redactor i crític de teatre a La Publicitat i La Nau.
Com a narrador ha publicat novelles on fa una anàlisi psicològica del món femení: La clínica de Psiquis (1926); La Venus de la careta (1927); Com vaig assassinar Georgina (1930), d’un ambient eròtic i d’intenció psicològica; Les cadenes d’Eva (1932) i Una nit (1935); aquestes dues darreres tracten episodis sentimentals frustrats per l’atzar. En teatre publicà Volia ser feliç (1934) i Una noia és per a un rei (1937).
En acabar la guerra civil, s’exilià el 1939 a França, on formà part del grup castell de Roissy-en-Brie; el mateix any continuà el seu exili a Xile, i s’establí a Santiago de Xile, on residí fins el 1963. Fou un home actiu i promotor en el camp cultural de la vida catalana a Xile, sobretot al Centre Català, en el qual organitzà i donà suport a diverses activitats, i a través de la revista Germanor, de la qual fou director (1945), publicada en aquest país. La seva obra cabdal és Retrats literaris (1947), reeditada i corregida el 1966 amb el títol Abans d’ara; en aquesta obra fa unes precises semblances de vint-i-vuit escriptors que havia conegut i que judica des de la perspectiva de l’ambient d’Amèrica. Conjuntament amb altres novel·les i peces de teatre, publicà el dietari d’alta mar Ruta d’Amèrica (1944), poema en prosa on dona més èmfasi a la policromia exòtica que a la tragèdia de l’exiliat.
Entre els seus estudis, cal subratllar els dedicats a Riba, Sagarra, Armand Obiols i Xavier Benguerel. Publicà les novel·les La pluja d’or (1950) i Laberint (1952), que revelen també la seva preocupació per la dona. Tornà a Barcelona (1963) i publicà Pompeu Fabra (1964, reedició del llibre del 1934), Margarita Xirgu (1963), Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista (1966) i altres retrats literaris. També feu de traductor de Maupassant i Prévost, entre d’altres.
La seva prosa ha estat qualificada de poètica i precisa, suggeridora i culta i és comptat entre els millors conreadors de la prosa catalana fins el 1936.