És dominat per l’aridesa climàtica i la presència i l’acció del Segura (la gola del qual avança submarinament) que migparteix els arenals que des de l’albufera d’Elx han donat peu a les conegudes dunes; en foren fixades 846 ha el 1900, sota la direcció de l’enginyer Francesc Mira, amb pins, eucaliptus i palmeres, que han esdevingut un dels millors atractius del terme. La pesca té alguna importància, però és l’agricultura el capítol econòmic fonamental: el sòl conreat cobreix 2 682 ha. La majoria és regat (1 804 ha), sobretot amb aigua elevada i la resta amb la derivada des de la presa de Rojals. Predomina l’horticultura (590 ha) i els cítrics (790 ha). El turisme s’ha desenvolupat tardanament però amb força (platja de Guardamar), i ha estat la causa de la recuperació demogràfica i del creixement de l’ocupació al sector serveis (57%). La vila (11 088 h agl [2006], guardamarencs; 27 m alt.) era al coster septentrional del tossal del Castell i tancada de muralles; el terratrèmol del 1829 la destruí i l’enginyer José de Larramendi dirigí la reconstrucció del nou poble, quadriculat, més avall, amb 560 cases de planta baixa. L’església parroquial (Sant Jaume) fou bastida en 1830-92. Antiga fortificació islàmica, fou conquerida per Jaume I (1264) per al regne de Castella i fou repoblada amb catalans —és actualment la població més meridional de parla catalana i l’única per sota la línia del Segura—. Passà al Regne de València sota Jaume II (1296). El 1331 fou presa momentàniament pels àrabs de Granada i durant la guerra dels Dos Peres sofrí dos atacs (1358 i 1359) de l’armada castellana. El 1400 Martí l’Humà atorgà carta de poblament. Formà part del terme d’Oriola fins el 1602. Destaquen les urbanitzacions El Campico i Lomas de Polo-Pinomar.